La cámara de Claire | La Finestra Digital
La cámara de Claire
8Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

Amb un retard d’uns quants mesos respecte de la seva estrena a França, arriba a casa nostra La cámara de Claire, del coreà Hong Sang-Soo, director ben conegut al país veí i tan amant de Truffaut i de Rohmer que gairebé podríem dir que és el més oriental dels cineastes francesos.

Qui no es consola és perquè no vol, però, i l’espectador que en aquestes tardes de calor canicular cerqui l’ombra refrigerada del cinema gaudirà més d’aquest film que si l’hagués pogut veure en els mesos amb erra, entre boires i cabòries hivernals. Que ara toca connectar-se a la vida i aquest film de Hong Sang-Soo –solar, petit i gràcil–, amb un actor i tres actrius que coneixen el seu ofici i saben improvisar i aguantar càmera, té un metratge més que passador, inferior a l’hora i mitja canònica (exactament 84 minuts), com una alegre amanida d’estiu o un espurnejant vi d’agulla. Temps hi haurà de tornar a menges visuals més substancials, a endinsar-nos en transcendències tot just insinuades aquí (que en el cinema de Sang-Soo hi són, i moltes, i a més enguany és el centenari de Bergman), de regalar-nos amb estofats transcendents i vins de més graduació intel·lectual i color cardenalici. Ara és moment de refrescar-nos, doncs, i -si encara no hem pogut marxar de vacances– anar-nos-en, sense moure’ns de la butaca, a la Costa Blava francesa, a Canes, nogensmenys, on es va rodar aquesta deliciosa joguina fílmica –no diríem experiment, perquè aquesta noció té alguna cosa de fracàs implícit, que aquí no hi és–, realitzada en molt pocs dies, durant el temps en què la seva actriu principal –Isabelle Huppert– promocionava Elle, de Paul Verhoven, l’any 2016.

La cámara de Claire

Cal advertir, però, que el que ens mostra Sang-Soo, com a escenari de la seva pel·lícula, no es sinó el fora de camp del festival, ben allunyat de qualsevol glamour cinematogràfic. Cannes aquí, tot i ser real, podria ser Sitges, o Cadaqués, o Blanes, perquè la pel·lícula discorre en taules d’esmorzar al carrer, en sobretaules a l’interior de discrets restaurants de peix o en altres escenaris d’allò més normal, com ara entre les prestatgeries d’una popular biblioteca pública, entre el gest espontani d’acaronar un gos (que qui sap havia ocupat indolent l’improvisat set de rodatge: ‘Deixa oberta la porta de l’estudi, perquè hi entri la realitat’, que aconsellava Jean Renoir), o la contemplació badoca de la barra de mar. Tot això ens indica que Canes aquí és una alhora una vila marinera qualsevol, no diferent de tantes altres poblacions turístiques de la Mediterrània –llum i mar, temps per perdre i cerveses, o sake, per consumir–. Com les històries, o la història, o millor dit les biografies que s’hi entrellacen i que es vinculen a través de les fotografies que va fent Claire, són les d’un director de cinema, una jove empleada d’una distribuïdora que ha estat acomiadada i la cap d’aquesta, vinculada sentimentalment amb l’home, constitueixen casos singulars, però evoquen patrons universals, i és per això que ens interessen. Tot és i no és, com el personatge del director, que es diu San-woo és i no és el mateix Sang-soo, tot i l’homofonia, i l’actriu, de nom Man-hee és i no és la bella Min-hee (Kim Min-hee), que il·lumina els fotogrames d’aquesta pel·lícula i que en la vida real és considerada la musa i companya sentimental del cineasta.

La parisenca Claire, improbable detectiu amb gavardina godardiana, un personatge d’alguna manera neutre i ben allunyat dels que sol interpretar la hiperactiva Huppert, flaneja per l’hinterland de Canes amb la seva Polaroid i les fotos que fa als personatges que va coneixent en el seu camí –mirallet de caçar aloses– actuen com un líquid reactiu que revela la realitat dels conflictes íntims. “L’única manera de poder canviar les coses és mirar-ho tot molt lentament”, diu Sang-soo per boca del personatge d’Huppert. I certament, tal com va deixar escrit fa molts anys Kracauer, ens agrada el cinema perquè anem a la sala fosca a mirar-nos, a tornar-nos a veure, i aquesta mirada ens transforma. El títol de la pel·lícula evoca el d’un clàssic de Rohmer, El genoll de Clara, però també, i en això també es veu que en el francòfil Sang-Soo sempre hi ha una segona capa, La chambre claire, el llibre que va a dedicar a la fotografia Roland Barthes (a Espanya molt lliurement traduït com La cámara lúcida). Revers de la cambra fosca, aquest film inspirat, lleuger, refrescant i molt recomanable.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies