Casi 40
7Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

L’any 1996 David Trueba va debutar amb La buena vida. 22 anys després ha recuperat a dos dels actors protagonistes de la seva òpera prima –Lucía Jiménez i Fernando Ramallo– per a Casi 40, el seu darrer treball.

Ell i Ella. Van tenir una breu relació amorosa quan eren adolescents, però sempre han mantingut contacte i han conservat una amistat d’aquelles que potser encara conserva certa flama del que van viure. Ell és comercial de productes cosmètics i ella és una cantant que va tenir el seu èxit en el seu dia, però que es va quedar sense productora i comença a caure en l’oblit. L’excusa no és altra que una gira que Ell ha organitzat per llibreries, cafeteries i centres culturals per l’Espanya més interior amb la pretensió de rellançar la carrera musical d’Ella.

Amb aquesta excusa, David Trueba construeix una mena de “road movie”que gira al voltant de dos eixos: les converses entre els dos protagonistes i les actuacions musicals de Lucía Jiménez. Així, en primer lloc, les converses sobre el que esperaven i el que finalment la vida els ha obsequiat. Tot i que Trueba comenta en una entrevista que no es va plantejar aquesta pel·lícula com un diàleg amb “La buena vida”, és innegable trobar-hi almenys com a paral·lelisme la connexió que sembla que hi ha entre els dos adolescents que vam conèixer al film de 1996 i els adults que tenen els 40 a la cantonada –no ha de ser pas casualitat que hagi triat als mateixos actors-.

Casi 40 David Trueba

I per altra banda, les actuacions musicals de Lucía Jiménez, plenes d’intimisme i de sentiment. M’atreveixo a dir que només per veure aquestes actuacions val la pena anar al cinema. Les lletres formen part del guió d’una pel·lícula que parla del pas del temps. És una gran contribució la de Lucía Jiménez. No podem dir el mateix de Fernando Ramallo, que després de 22 anys no ha aconseguit canviar el seu posat insuls i trist, però que novament coincideix amb el perfil del personatge.

Trueba ha apostat per la senzillesa visual, sense parafernàlies, a partir de plànols curts i mitjos centrats en els dos personatges. Alguns silencis i mirades. I brevetat. 83 minuts de pel·lícula que són suficients per explicar-nos una història senzilla i una reflexió sobre el pas del temps i l’evolució personal.  Que tot plegat era molt diferent del que esperaven, però que es conformen sense traumes, sense enyors i amb cert sentit de l’humor. Potser és una crítica al que sembla que la societat ens promet a l’adolescència i amb el que ens trobem, però amb l’esperança que encara ens queda molt per viure.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies