Les dones som belles i delicades com un gerro sembla ser el leitmotiv que es repeteix constantment, mentre s’insinua que aquest es tracta més d’una sentència que d’un compliment. En tan sols seixanta minuts, la companyia La Flor Innata explica com les diferències de gènere es deixen veure en els àmbits més variats. Assassines ja s’havia presentat l’any passat a la 22a Mostra de Teatre de Barcelona, i el 21 de Juny va tornar amb el seu hilarant humor.
S’aixeca el teló i són només tres dones: una de vermell, una de groc i una altra de blau. Unes dicten números sense significat aparent, l’altra creu que són absurdes. A primera vista, la posada en escena sembla una instal·lació simple, però amb tan sol tres cadires, 3 micròfons i la il·luminació adequada formen diverses atmosferes, recreen espais i exploten la versatilitat de les actrius.
És un muntatge tipus cabaret, on les diferents anècdotes i pensaments dels personatges s’alternen amb nombrosos sonars d’una sirena d’emergència. Al moment d’escoltar-la les dones s’aturen i, com si d’una ineludible responsabilitat femenina es tractés, adopten una actitud sensual i interpreten números musicals. Ballen i canten rock, barbershop i fins i tot rumba, moltes vegades amb aquest somriure forçat i fals – fent al·lusió a la dona estrella que abunda en el món de la publicitat.
Entre divertides intervencions, ens adonem que el sexisme és a tot arreu: la idea que les dones no podem explicar històries o acudits adequadament – perquè si ho féssim, no seríem femenines; la idea que hi ha certes professions per a homes i altres per a dones; la idea que només l’home és aventurer, perquè des d’un començament és l’espermatozoide el que viatja; el fet que diferents números i estadístiques evidencien un abisme de desigualtat; fins als productes que comprem i les campanyes publicitàries, que criden el be yourself però en la realitat són objectes completament limitants. Com un gerro de flors.
Entre aquests productes, sorgeix un invent únic: el succionador d’estrogen, que pretén alliberar la dona de les seves hormones per deixar de convertir-se en una figura que sigui submisa al masclisme i l’heteronormativitat. Aquí sorgeix una divertida polèmica: ¿té alguna cosa de dolent que a una dona li agradi cuinar de manera genuïna? En aquest sentit, l’obra ens fa veure com la dona dubta constantment de sí mateixa, del que ha o pot o vol fer. Així, el procés d’assassinar-se a si mateixa pot ser alliberador, però al mateix temps, és una acció dolorosa.
L’obra acaba com va començar; dictant números. I per descomptat, el feminisme no pot ser tan sols una cosa de nombres. Si alguna cosa vam aprendre a Assassines és que en la lluita per l’equitat de gènere hi ha d’haver estadístiques, però també observacions sobre els episodis del dia a dia, reconeixement de les violències tant actives com passives, i crítiques severes a com funciona la nostra societat. Per mitjà d’un humor precís entre l’absurd i el subversiu, l’obra mostra que cal lluitar contra tot, perquè d’alguna manera, tot el que ens envolta és masclista.
Teatre: Teatre del Raval
Direcció: Joan M. Albinyana
Intèrprets: Mar Esteban, Agnès Esquerra, Padi Padilla
Durada: 1 Hora
Dates: Fins el 8 de Juliol, 2018
Envía una resposta