La mort del pare és una realitat precisa, però que comporta un món d’incerteses una vegada que succeeix. Després d’haver-se estrenat al juny de 2017 al Teatre María Guerrero de Madrid i presentar-se al Teatre Arriaga de Bilbao al maig d’aquest any, arriba el monòleg Inconsolable al Teatre Romea. Aquest itinerari d’un dol, que fa passar a l’espectador des del riure a la ràbia i de la bogeria a la serenitat, és presentat amb una energia desbordant per Fernando Cayo i dirigit per Ernesto Caballero – dos responsables d’altres muntatges amb molt bona recepció, tal com Rinoceronte (2014).
Escrit per Javier Gomá Lanzón i publicat al diari El Mundo l’any 2016, Inconsolable és l’última part d’un llibre d’assajos, La imagen de tu vida. Aquí es planteja la mort del pare com un esdeveniment summament global i reconeixible, però íntim i irrepetible alhora. L’home s’apropa de forma familiar a l’audiència, com si aquests fossin els seus terapeutes i confidents; però, insisteix que no vol recaure en sentimentalismes. És aquesta comprensible contradicció la que es repeteix constantment durant l’obra i la que desperta una gran tendresa i empatia.
“¿Que quant dura aquesta crisi?” Es pregunta el personatge; “Molts afirmen que un any. Que s’ha de completar el cicle sencer de les quatre estacions patint el dolor de l’absència “. Es pot realment respondre amb nombres a una cosa tan intangible com el buit de perdre al pare? Es poden tenir respostes de qualsevol tipus davant d’aquestes situacions? Durant l’obra recorrem les més variades arestes del personatge per poder expressar el seu sofriment; des de les anècdotes personals amb el seu pare i els seus fills, fins a l’anàlisi de clàssics com L’Odissea i La Celestina. Aquest vaivé entre la sensibilitat i la racionalitat intel·lectual, entre l’específic i el filosòfic, li dóna dinamisme al muntatge i manté l’espectador atent al llarg d’aquest atropellat itinerari.
Per la seva banda, l’escenografia i il·luminació es presenten amb una aparent simplicitat; llibres a un costat i un sofà a l’altre, com a forma d’indicar la lluita entre el analític i l’emotiu. No obstant això, a mesura que passa el monòleg, la posada en escena sorprèn amb petits gestos de complicitat que suggereixen la línia de vida, l’ombra de la figura paternal, les cendres, les estacions, i el dol. Sense caure en excessos, els elements plàstics deixen caure la seva simbologia amb precisió i intel·ligència. Malgrat alguns efectes sonors que semblen desentonar, la posada en escena és una gran companya durant aquest inconsolable viatge.
Molt ben escrita, dirigida i actuada. Completament recomanable.
Envía una resposta