Vivim en una época de sobredosi superheroica amb presentacions de personatges, seqüeles, equips cada cop més nombrosos, cross-overs,… amb moltes històries intentant trobar l’equilibri entre els enfrontaments i la fatalitat amb una mica d’humor que ajudi a rebaixar la tensió. Pero al 2016 va aparèixer un superheoi disposat a enfotrese’n de tanta serietat i transcendalitat. “Deadpool” venia per riure’s de les convencions en les històries de superherois, mofar-se dels seus companys d’univers i carregar-se les regles narratives. El seu esperit transgresor es va ficar el públic a la butxaca i dos anys després ja tenim aquí la segona entrega.
Wade Wilson / Deadpool (Ryan Reynolds) es trova en un bon moment, havent assumit els seus poders, lluitant contra els delinqüents amb el seu personal estil i pensant a formar una familia amb la seva novia Vanessa (Morena Baccarin). Però la seva última missió es complicarà més del que esperaba quan decideix protegir un nen mutant, en Russell (Julian Dennison) a qui intenta matar un home vingut del futur, Cable (Josh Brolin).
Per lluitar contra ell, Deadpool reunirá un peculiar equip format pel gegant metàlic Colossus (Stefan Kapicic), la Negasonic Teenage Warhead (Brianna Hildebrand) i la seva novia (Shioli Kutsuna), Shatterstar (Lewis Tan), Zeitgeist (Bill Skarsgård), l’afortunada Domino (Zazie Beetz), un home invisible, un home corrent amb aspiracions superheroiques anomenat Peter (Rob Delaney) i el seu fidel xofer Dopinder (Karan Soni).
La historia i el dolent de “Deadpool 2” no són res de l’altre món pel que fa a originalitat, plantejament i desenvolupament. I en el tram final per un moment sembla que la nota sentimentaloide se li anirà per sobre del que toca. Pero “Deadpool” no és un personatge que hagi vingut a prendre’s les coses seriosament i, efectivament, quan es deixa anar és quan funciona millor.
Deslliurat del prolegomen de presentar el personatge, a “Deadpool 2” David Leitch (director de “Atomica”) pren el relleu de Tim Miller per anar de cara a barraca. L’element sorpresa sobre el carácter d’aquest antiheroi ja no hi és, però el públic va celebrar-lo a la primera entrega i n’espera més en aquesta segona. Els ciments ja están posats i ara director, guionistes i protagonistes es dediquen a recrear-s’hi a plaer.
El sentit de l’humor irreverent, sarcàstic i ple de referencies al propi univers Marvel, als personatges i adaptacions de la DC i la cultura popular en general, o el trencament de la quarta paret interpel.lant directament a l’espectador eliminant la distinció entre realitat i pel.lícula, són, encara augmentats respecte a la primera Deadpool, els ingredients de l’èxit.
La fórmula funciona i, donant la sensació de que hagi sortit tot de forma natural, Deadpool 2 esdevé un divertimento que efectivament diverteix i entreté des de l’inici a l’escena entre-crèdits.
Envía una resposta