Entre Metròpolis i el Llibre de la selva, en el seu darrer film Wes Anderson anima minuciosament un univers distòpic, en una faula animalística que vehicula un missatge polític profundament conservador
El vol d’Atari
No hi ha res més sinistre que una flor artificial. Segona pel·lícula d’animació de Wes[ley Wales] Anderson, gairebé 10 anys després de Fantastic Mr. Fox (2009), heus-ací el 12è film del cineasta nord-americà, una excèntrica faula distòpica de caire politicosocial ambientada en un Japó retrofuturista, que narra la peripècia d’Atari, el nen messiànic que, al comandament de la seva petita avioneta, vola saint-eixuperianament (accident inclòs) fins a l’illa-abocador on el pare adoptiu ha fet recloure els gossos per tal d’evitar que propalin una malaltia -de fet fabricada des del poder, a fi de suplantar els animals per una rèplica robòtica.
S’ha parlat de Kurosawa i de Jan Svankmajer com a inspiradors d’Isla de Perros [Isle of Dogs]. Tanmateix sense negar aquesta influència, diguem-ne ambiental, dos subtextos, cinematogràfic l’un, literari l’altre, se’ns fan presents d’immediat quan pensem en l’última producció de la factoria Anderson: Metròpolis, de Fritz Lang, sota un guió de la protonazi –encara, el 1927– Thea von Harbou, i El llibre de la selva, de Rudyard Kipling, que ha conegut diferents adaptacions al cinema, singulament per part de Walt Disney.
Amb el film de Lang-von Harbou, Isle of Dogs comparteix moltes coses: la problemàtica social –aquí representada pels gossos, òbviament, en el lloc dels obrers–, amb divisió d’espais (la ciutat alta, on viuen els dirigents vs. la ciutat baixa, on viuen i treballen els obrers, al clàssic de Lang; Megasaki, on viuen els éssers humans, Trash Island, on són confinats els gossos, al film d’Anderson); la revolta i el caràcter mediador d’un heroi “fill” (o “afillat”) del dirigent; l’amor com a transsumpte de la pau social (a Metròpolis, entre el protagonista i l’obrera Maria; a Isle of Dogs, entre Atari i l’activista estrangera); l’existència de robots que poden suplantar els obrers i que d’alguna manera els són un doble (curiosament, en el film de 2018, segona instància de simulació que redunda en la versemblança de la primera, ja que els gossos-robots suplantarien, d’acord amb els plans dels perversos dirigents de la distòpia andersoniana, uns gossos-ninot).
Pel que fa al Llibre de la selva, està ben present en la relació entre Atari-Mowgli i el seu clan de gossos alfa (assimilable als llops de Kipling); a Anderson, com al clàssic victorià, els animals tenen el seu llenguatge, diferent del dels humans, i són portadors de valors nobles dels que, en general, són exempts els éssers humans que se’ns hi presenten. A Anderson, a més, els gossos tenen un comportament democràtic, gairebé –diríem– assembleari, a diferència del model de governança de Megasaki, urbs-societat uniforme, controlada i manipulada a través dels mitjans de comunicació. És significatiu, així mateix, que la deposició de l’alcalde Kobayashi i els seus sequaços no sigui fruit d’una reacció de l’opinió pública davant de la revelació de la trama corrupta, sinó conseqüència directa de la intervenció d’un hacker del grup de resistents, que impedeix que els animals siguin definitivament enverinats. D’altra banda, cal tenir en compte que la reivindicació dels gossos (talment com una casta de l’Índia) no passa de reclamar la reintegració al seu paper subaltern dins de l’ordre social, una concepció força esmussada d’un moviment revolucionari.
Convé anotar, així mateix, que el motiu de l’illa, que la modernitat, de Robinson Crusoe ençà, ha conegut com a escenari edèmic on l’home civilitzat s’ha d’enfrontar a una natura verge, a la qual ha de vèncer, mitjançant l’enginy, a fi de sobreviure, apareix cada vegada més en les ficcions contemporànies (també, per exemple, a 9 dedos del francès Ossang), com un àmbit de degradació, associat sovint a contextos apocalíptics.
La realitat i el seu doble
Sense negar que el mètode fordià de treball hagi donat un resultat brillant en molts aspectes, sobretot des del punt de vista formal, i no sense matisos que, en tot cas, s’haurien de fer extensius al conjunt de la seva obra, cal destacar una peculiaritat tan sorprenent com ara la manca d’intervenció directa d’Anderson en l’execució de la cinta, ja que tant l’elaboració dels ninots, el disseny de les dotzenes de microsets de rodatge, com la filmació dels fotogrames s’han dut a terme de manera remota per al cineasta, que ha controlat tot el procés a cop de correu electrònic. És cert que aquesta pel·lícula ha fet a Anderson mereixedor del premi al millor director en el Festival de Berlín. El que no és del tot veritat, potser, és que Anderson sigui un director de cinema en el sentit habitual del terme. En realitat, resulta més aviat un híbrid entre productor del Hollywood clàssic i el director d’una productora de videojocs. Més que un creador d’històries Anderson és un constructor d’escenaris, un contextualitzador excepcionalment minuciós, amb una enorme capacitat per mobilitzar recursos i persones al voltant de projectes propis que tenen en comú el que s’ha anomenat l’estil Anderson.
Els simètrics i edulcorats mons de Wes Anderson causen l’estranyesa baudelairiana d’un paradís artificial. La ciutat de Megasaki, generada per síntesi en el laboratori andersonià, a partir de tòpics, imatges i fantasies més o menys orientalitzants, és semblant, pel que fa al seu procediment d’invenció, a la suite que els alienígenes de 2001 van reproduir a partir de les imatges de televisió com a hàbitat presumpte de l’astronauta-cobaia. Hi ha un resultat més o menys amable, a primer cop d’ull entranyable i tot, una posada es escena amb mil detalls que som incapaços de percebre en la seva totalitat; però en cap moment no deixem de sospitar, de saber que el que veiem és el producte d’una equació freda, d’un càlcul matemàtic. La inquietud que causa Isle of Dogs té a veure amb aquell fenomen que Freud va descriure com umheimlich, que s’ha traduït com a sinistre, però que més aviat seria com un neguit de falta de pertinença, de falsa familiaritat, i que el vienès exemplificava a entitats dobles, mecàniques, d’aparença humana, com ara les pròtesis. No és casualitat que els herois andersonians siguin, sovint, i aquí també, orfes, perquè justament allò umheimlich va referit a l’estranyesa dins de l’àmbit de la família, on, amb paraules de Mark Fisher, “lo exterior se vuelve legible en términos de un drama modernista familiar” (Lo raro y lo espeluznante, Alpha Decay 2018, p. 11).
Envía una resposta