Jia Zhang-ke torna a revelar-se com un valor segur i amb ‘Ash Is Purest White’ li ofereix un regal en forma de personatge a la seva actriu habitual i companya Zhao Tao. L’iranià Jahar Panahi amb ‘3 Faces’ abandona el seu tancament físic i personal, s’obre a nous temes i nous espais i aconsegueix la seva millor pel·lícula en 15 anys. I Eva Husson amb ‘Girls of the sun’ ens porta la pel·lícula pitjor rebuda per la crítica en aquesta edició.

‘Ash Is Purest White’ de Jia Zhang-ke

Convertit en el cineasta xinès més reconegut internacionalment i en un dels sospitosos habituals del Festival de Cannes en aquesta la seva cinquena participació en la competició oficial, Jia Zhang-ke torna a per aquesta Palma d’Or que fins ara se li resisteix amb ‘Ash Is Purest White‘.

Fa un any, en ocasió de la presentació de ‘Happy End‘ de Michael Haneke en aquest festival, dèiem que el director austríac recorria als highlights de la seva carrera per conformar la pel·lícula. Una cosa semblant podríem dir de Jia Zhang-ke i ‘Ash Is Purest White‘.

Ash is the purest white

La pel·lícula repassa l’evolució de la pròpia Xina al segle XXI a través de l’evolució del seu personatge protagonista. Estructurada en 3 parts corresponents a tres fases de la vida de la seva protagonista, entre 2001 i 2018 a ‘Ash Is Purest White‘ Zhang-ke torna als espais geogràfics, als elements i a les referències de les seves pel·lícules anteriors. Als edificis de ‘Unknown Pleasures‘, al segon tram complet de ‘Naturaleza muerta‘, a l’estructura en tres parts i tres temps de ‘Más allá de las montañas‘, a moments de ‘Un toque de violencia‘… el director xinès reutilitza aquests elements, de vegades els dóna nous significats, en altres els complementa o els utilitza com a gest de complicitat per als seguidors de la seva obra. Però ‘Ash Is Purest White‘ és la demostració que es pot fer alguna cosa nova, partint de material de partida més o menys reciclat

El magnífic personatge protagonista, segons el mateix Zhang-ke, sorgeix de la conjunció dels personatges que Zhao Tao interpretava a ‘Unknown Pleasures‘, a la primera part de ‘Ash is Purest White‘, i a ‘Naturaleza Muerta‘, a la segona. I la seva actriu, musa i companya aprofita l’oportunitat per crear un personatge ple de matisos, una dona en un món d’homes, que evoluciona de la il·lusió inicial a la resignació de la maduresa, a través de mirades, de gestos i de la seva forma de moure’s. Poc importa que a la primera part el personatge sigui bastant més jove que l’edat actual de Zhao Tao.

El nucli dramàtic de la pel·lícula és la relació entre Qiao (Zhao Tao) i Bin (Liao Fan). L’evolució d’aquesta relació des de l’efervescència de la joventut a la maduresa, des de la il·lusió a la resignació, que Jia Zhangke reflecteix amb una sensibilitat, honestedat i malenconia que havia abandonat almenys en les seves darreres pel·lícules.

‘3 Faces’ de Jafar Panahi

Amb tota una fauna daurada ja a casa (Lleopard d’Or de Locarno per ‘El Espejo‘, el Lleó d’Or de Venècia per ‘El círculo‘ i l’Ós d’Or de la Berlinale per ‘Taxi Teheran‘, a més de la Cámara d’Or de Cannes per la seva òpera prima ‘El Globo Blanco‘), l’iranià Jafar Panahi debuta a la competició per la Palma d’Or amb ‘Three Faces‘, la seva pel·lícula més sòlida dels últims 15 anys.

A Panahi, un altre director que no ha pogut acudir a la Croisette per presentar la seva pel·lícula per no haver-ho permès les autoritats del seu país, li prova el canvi de focus, d’abast i de protagonista de les seves pel·lícules. Ja no ens el trobem a ell explicant els seus problemes com a director i les seves circumstàncies com a ‘Esto no es una película‘ o ‘Taxi Teheran‘. A ‘Three Faces‘ cedeix el protagonisme a les seves actrius i explica la forma en què la tradició i les normes socials escrites i no escrites condicionen i limiten la seva dedicació a l’ofici. En el preu que té per a elles, la seva família i el seu entorn dedicar-se a l’ofici d’actriu. I ho farà a través d’una jove aspirant recentment admesa a una escola d’art dramàtic, d’una estrella del cinema i la televisió del moment i d’una vella glòria del cinema iranià pre revolucionari retirada per obligació. Són les 3 cares del títol de la pel·lícula.

Three faces

La pel·lícula arrenca amb un vídeo / nota de suïcidi publicat a les xarxes socials per una jove aspirant a actriu i dirigit a una estrella consagrada del cinema i la televisió. Afectada pel vídeo, i en companyia del propi Panahi s’embarca en un viatge al petit poble d’origen de la jove al nord-oest de l’Iran per intentar esbrinar els detalls del que ha passat. A través de les trobades amb els habitants i els intents per esbrinar el seu parador Panahi ofereix una visió de les dificultats de dedicar-se a l’ofici de la interpretació per a una dona iraniana.

Hi ha una imatge que es repeteix en ‘3 Faces‘. Una estreta carretera que sembla ser l’única via de comunicació per vehicle amb la resta de la civilització. Un camí estret amb capacitat per a un únic vehicle per al qual els vilatans han inventat un codi per fer-lo efectiu. Un camí més que suficient per a les necessitats dels homes, però insuficient per a les dones que vulguin sortir-se dels camins trillats.

A Panahi li prova sortir de la ciutat, de casa seva, del seu conflicte i deixar aparcada la seva ràbia interna i obrir-se a l’entorn rural, als escenaris naturals i a les dificultats que troben altres persones per dedicar al seu ofici.

 

‘Girls Of The Sun’ de Eva Husson

I també ens porta a la mateixa zona geogràfica i també amb una història protagonitzada per dones, la francesa Eva Husson que debuta a la competició de Canes amb ‘Girls of the Sun‘. Eva Husson era un dels noms de referència de la suposada renovació del Festival, el seu primer llarg, ‘Bang Gang (A Modern Love Story)‘, gaudeix d’un prestigi que jo no comparteixo, però vista la recepció de la seva segona pel·lícula per part de la crítica, aquesta part de l’operació renovació sembla haver fracassat.

Girls of the Sun’ explica la història d’un comando de dones kurdes liderat per Bahar (Golshifteh Farahani), antigues presoneres sexuals dels extremistes de l’ISIS, que es preparen per alliberar el seu poble que ha caigut en mans dels extremistes. Una fotoperiodista francesa (Emmanuelle Bercot) amb un passat tràgic acompanyarà les dones en la seva lluita amb l’objectiu de donar testimoni, sense que en cap moment, més enllà de la seva tragèdia, s’arribi a entendre o a intentar explicar la raó per la qual troba aquí, més enllà de donar el punt de vista francès / occidental del que s’està explicant en una utilització de la tragèdia kurda que resulta bastant obscena.

Girls of the sun

Tot i que no són només de plantejament i de fons els peròs que se li poden posar a ‘Girls of the sun‘. La pel·lícula salta de forma maldestre de les seqüències dels diferents atacs que executa el grup de guerrilleres a flashbacks que revelen els fets més rellevants del passat de les seves integrants. El problema és que, d’una banda aquests flashbacks trenquen la possible tensió creada en les seqüències d’acció i de l’altra, l’espectador ja coneix el final dels mateixos, de manera que el seu interès narratiu és limitat.

Eva Husson li posa la cirereta final a aquesta mirada obscena i aquesta torpesa narrativa amb un final trampós i lacrimogen i un epíleg, mentre veiem els títols de crèdit finals, descaradament manipulador, paternalista i reduccionista.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies