Moltes vegades preval l’argument que ha de passar certa quantitat de temps per poder apreciar els fets històrics i polítics de la nostra comunitat amb detenció. Però en quin moment es pot dir que ha passat temps suficient per parlar del referèndum de l’any passat? A vegades cal que sorgeixi l’art immediat, com un crit de protesta instantani, com una ràbia que no pot mantenir-se més temps. D’això tracta Hipopótamos, dirigida per Ever Blanchet i representada per Jordi Cadellans i Ferran Terrassa.
El muntatge tracta sobre un interrogatori, la fi del qual seria poder trobar a persones que d’alguna manera o altra van col·laborar en les urnes per dur a terme les votacions de l’1-O. Aquesta és la premissa inicial sota la qual s’esmenta no solament el Procés català, sino tots els problemes que han afligit el país a llarg de la seva història i que s’entrecreuen constantment: el Franquisme, Gibraltar, el 23F, ETA, entre d’altres. El detingut es mostra delirant, però serè i segur al mateix temps, mentre descriu els últims successos amb un llenguatge veritablement poètic. El policia, d’altra banda, es mostra reticent, però comença a cedir davant l’eloqüència de les seves narracions i a estones sembla perdre la seguretat en la seva pròpia missió.
El diàleg és el principal eix de l’obra, i aconsegueix simbolitzar la circularitat d’arguments que s’han escoltat aquests últims mesos: la relativització al voltant dels conceptes de traïció, llibertat, nació, inconstitucionalitat, violència, i més. Si bé el detingut parla amb un llenguatge literari, gairebé xifrat, aconsegueix defensar molt bé la causa catalana. D’altra banda, el policia encarna el mateix postulat que manté el director: “La metodologia és goebeliana. És a dir: repetirem una falsedat fins convertir-la en veritat “. També coneguda com la postveritat, això és un mecanisme que no només dificulta el diàleg dins d’Espanya, sino que ha estat el gran obstacle de les polítiques internacionals en el nostre temps. Com indiquen els seus personatges, l’obra sembla teatre de l’absurd a estones, atès que els personatges recauen en la circularitat i no aconsegueixen entendre entre ells. És aquesta postveritat o metodologia goebeliana la qual no deixa transar punts en comú, i per tant, no aconsegueix que l’argument entre els dos personatges avanci considerablement. Aquesta repetició fregava, de tant en tant, certa monotonia.
Caldria esmentar que la primera imatge de Hipopótamos és molt violenta i prepara a l’espectador per a una tensió inequívoca; però després, tota la tensió decau. En comptes de ser una obra on la violència va incrementant, acaba essent un diàleg bastant pla i circular. Les amenaces no tenen una agressivitat pròpia d’un interrogatori veritable i el policia perd la seva credibilitat com un investigador efectiu. Potser aquest últim tret hagi estat intencional, però de totes maneres això no contribueix al fet que el final sigui sorprenent com s’hagués volgut. Hauria estat necessari que la ràbia es veiés present, per banda i banda, durant tota l’obra, per retratar de millor manera aquesta desesperança que ha dominat en l’opinió pública aquest últim temps.
Teatre: Teatre Gaudí
Dates: Fins al 30 de maig
Direcció: Ever Blanchet
Intèrprets: Jordi Cadellans, Ferran Terraza
Durada: 60 minuts
Preu: 18€
Comprar entrades
Envía una resposta