Cannes 2018: Todos lo saben | La Finestra Digital

Amb la projecció de la coproducció hispanofrancesa ‘Tots ho saben’ dirigida per l’iranià, doble guanyador de l’Oscar, Asghar Farhadi i protagonitzada per Penélope Cruz, Javier Bardem i Ricardo Darín ha començat l’edició número 71 del festival de cinema més important del món. A partir d’ara, les pel·lícules prendran el protagonisme que els havien robat les polèmiques vàries que han envoltat el festival a les últimes setmanes.

Les últimes setmanes ha tocat parlar de l’affaire Netflix. Si en l’edició de l’any passat, la polèmica es va deure a la presència de dos títols de la plataforma, ‘Okja‘ de Bong Joon Ho i de ‘The Meyerowitz Stories‘ de Noah Baumbach, entre els aspirants a la Palma d’Or, aquest any l’origen de la mateixa ha estat a la imposició per part del Festival de l’estrena en sales comercials gales de les pel·lícules que competeixen pel premi. Aquesta obligació xoca frontalment amb la política comercial de Netflix i davant l’alternativa de que les seves pel·lícules (entre elles ‘Roma‘ d’Alfonso Cuarón o ‘Norway‘ de Paul Greengrass) haguessin d’estar en seccions fora de concurs, Netflix va decidir retirar totes les seves pel·lícules del Festival, inclosa ‘The Other Side of the Wind‘ la pel·lícula inacabada d’Orson Welles, rescatada per Netflix i que se suposava que hauria de ser el plat fort de la secció Cannes Classics. De moment un cas clar en què la tossuderia per part dels dos costats els porta a una situació perjudicial per a tots dos.

Cannes Jurado

D’altra banda, el mateix delegat general del Festival, Thierry Frémaux, a la roda de premsa de presentació de les pel·lícules d’aquesta edició del mes passat va anunciar que aquest seria un any de renovació. Al voltant de la meitat dels títols que aspiren a la Palma d’Or són de directors que s’estrenen o poc habituals de la catifa vermella de Cannes. El que no està molt clar és si alguns d’aquests noms no ens acabaran fent trobar a faltar a alguns dels sospitosos habituals del concurs de Cannes.

Sospitosos habituals que en alguns casos han gosat donar carabasses al festival de cinema més important del món. És el cas de Xavier Dolan o Jacques Audiard, tots dos amb pel·lícules amb aspiracions d’Oscar, que han preferit presentar les seves pel·lícules en algun dels festivals de setembre, en plena arrencada de la campanya de premis. Aquesta absència de títols i estrelles de Hollywood ha provocat la queixa d’alguns dels mitjans menys cinèfils, especialment nord-americans, necessitats de glamour i noms coneguts.

I si bé les dades objectives confirmen la renovació del Festival, el que no canvia és l’escassa presència de pel·lícules aspirants a la Palma d’Or dirigides per dones. En aquesta 71ª edició, només 3 de 21: la italiana Alice Rohrwacher amb ‘Happy as Lazzaro‘, la francesa Eva Husson amb ‘Girls of the Sun‘ i la libanesa Nadine Labaki amb ‘Capernaum‘.

A més, s’ha confirmat la prohibició de fer-se fotos i selfies a la catifa vermella, sota càstig de no permetre l’accés a la sala (tinc la sospita que en alguns casos preferiran fer-se la foto, abans de veure la pel·lícula, però tot es veurà). I el que més afectarà en el dia a dia dels periodistes acreditats i en la informació que des d’aquí s’enviarà, són els nous horaris dels passis de premsa: en el millor dels casos coincidiran amb la projecció de gala de les pel·lícules i en altres, la premsa les veurà un dia més tard, el que dificulta la manera de planificar la cobertura a la majoria dels mitjans i obligarà a escriure cròniques i crítiques d’urgència.

El hombre que mató a Don Quijote

I fins aquesta mateixa tarda no s’ha confirmat que finalment hi haurà pel·lícula de cloenda: la postposada, anunciada i esperada ‘El hombre que mató a Don Quijote‘ de Terry Gilliam. La productora Alfama Films de Paulo Branco, primera impulsora de la pel·lícula i que va abandonar el projecte durant el seu llarg període de producció, havia sol·licitat a la justícia francesa la prohibició de l’exhibició de la pel·lícula al Festival i de la seva estrena en sales comercials, ja que entenia que encara quedaven alguns serrells pendents de resoldre. La justícia ha donat la raó al Festival de Cannes i l’últim dia d’aquesta edició podrem veure ‘El hombre que mató a Don Quijote‘.

Els que és segur que no seran a la Croisette són els directors de dues de les pel·lícules que competiran per la Palma d’Or: ni el rus Kirill Serebrennikov, ni l’iranià Jafar Panahi directors de ‘Leto‘ i ‘3 Faces‘ respectivament, tots dos en arrest domiciliari, no han rebut el permís de les autoritats dels seus països respectius per venir a Cannes a presentar els seus films. En el cas del director rus, el mateix Vladímir Putin ha informat al Festival que és un tema de la justícia i que la justícia a Rússia és independent, de manera que ell no pot fer res. Quan el delegat general del festival, Thierry Frémaux ha informat d’aquest fet a la sala Debussy plena (gairebé més de mil localitats), la riallada ha estat sonada.

Però parlem ja de pel·lícules que ja toca. O almenys, de les dues úniques aspirants a a la Palma d’Or que hem pogut veure fins ara, gràcies als nous horaris dels passis de premsa esmentats.

‘Todos lo saben’ d’Asghar Farhadi

La pel·lícula encarregada d’inaugurar aquest Festival de Cannes ha estat ‘Todos lo saben‘, el nou de l’iranià Asghar Farhadi, el de ‘A propósito de Elly‘, ‘Nader y Simin – Una separación‘, ‘El pasado‘ o ‘El viajante‘, protagonitzada per Penélope Cruz, Javier Bardem, Ricardo Darín i Bárbara Lennie.

Everybody Knows

Si bé es tracta d’una coproducció hispàno – francesa, l’origen del projecte és iranià al 100%. El germen de ‘Todos lo saben‘ va sorgir durant unes vacances familiars de Farhadi pel sud d’Espanya. Per això està ambientada a Espanya i els seus personatges són espanyols, parlen en espanyol i actuen com a tals.

Però encara que l’acció es traslladi a un poble de l’Espanya rural, l’esquema i el plantejament dramàtic de ‘Todos lo saben‘ és el ja habitual a Farhadi. Un fet puntual més o menys dramàtic, trenca l’equilibri de relacions entre els seus personatges i desencadena una sèrie de comportaments que mostren el millor i el pitjor del comportament humà. Llàstima que aquesta vegada, alguna cosa s’hagi perdut en el trasllat.

Todos lo saben‘ arrenca amb Laura (Penélope Cruz en un paper de mare coratge que ja li hem vist en altres ocasions) que fa anys que viu a l’Argentina, arribant al seu poble a Espanya amb els seus dos fills per assistir al casament de seva germana. Allà es trobarà amb la família i amb Paco (Javier Bardem en una interpretació molt destacada), amb el qual fa temps va mantenir una relació sentimental i que ara està casat amb Bea (Barbara Lennie, com tantes vegades, la millor intèrpret de la pel·lícula).

Amb una arrencada a preu fet i una mica accelerat, Farhadi ens situa al poble i ens planta en el casament. En aquest moment, passarà el fet puntual que desencadenarà una sèrie de jocs de veritat, mentida i manipulació que conformen el nucli de la pel·lícula. Una sèrie d’actuacions desesperades per part de personatges també desesperats que malgrat les seves millors intencions poden no aconseguir l’efecte desitjat. Aquí sortiran a la llum fets i circumstàncies del passat, retrets, ‘secrets’ que tothom coneix i mentides i enganys (o tot el contrari) del passat que es revelaran. I aquí és on posa el focus Farhadi. Novament. En els seus personatges i en com actuen i què és el que es diuen i amb quin objectiu davant la situació límit plantejada. Però hi ha una cosa que en aquesta pel·lícula resulta forçada. Els personatges semblen poder entrar a les cases, a les habitacions i a les converses alienes amb desconcertant facilitat. En alguns moments es força en excés la versemblança de la situació, a favor de l’avanç de la història i de la generació del conflicte.

Todos lo saben

Però on ‘Todos lo saben’ no funciona és en la seva trama criminal. Una cosa és que a Farhadi no li interessi centrar-se en ella i una altra que la resolgui de forma tan simple i maldestre. Simple perquè acaba recorrent a un personatge l’única funció del qual sembla ser analitzar la situació i explicar les següents línies d’actuació, tant als personatges, com als espectadors. I maldestre, per la forçada integració de la resolució de la trama criminal en la resta de la pel·lícula. En ocasions anteriors com a ‘A propósito de Elly‘ va ser capaç de resoldre-ho de forma molt més brillant.

‘Yomeddine’ de A. B. Shawky

La segona pel·lícula presentada a concurs en aquesta edició del Festival és ‘Yomeddine‘ de l’egipci A. B. Shawky, l’única òpera prima que aspira a endur-se la Palma d’Or d’aquesta edició.

De primeres toca posar-se en guàrdia. Una road-movie egípcia a bord d’un carro tirat per un ruc i protagonitzada per un leprós que s’acaba de quedar vidu que decideix emprendre un viatge a la recerca dels seus orígens i al que acompanya un nen orfe. La primera incògnita a aclarir serà si la peli va de miserabilisme manipulador o bon rollisme reparador. En aquesta ocasió, toca bon rollisme. Millor. Ve més de gust.

Yommedine

En el seu recorregut, la parella protagonista i el ruc s’aniran trobant amb tota una galeria de personatges que en alguns casos els intentaran ajudar i en altres aprofitar-se’n. Com en tantes road movies. Perquè el principal defecte de ‘Yomeddine‘ és la seva previsibilitat. No importa que els seus dos actors no professionals protagonistes dotin als seus personatges del carisma necessari, no importa que entre ells sorgeixi una química indubtable, el que pesa és que tot el que veiem i veurem som capaços de predir-ho sense fer cap esforç. No hi ha espai a l’originalitat, ni a la sorpresa. Des que treu el cap un personatge en pantalla, l’espectador és capaç d’endevinar si serà un suport o un obstacle. I per molt que A. B. Shawky decideixi carregar les tintes emocionals en la seva part final, que en alguns moments decideixi ficar suaument el dit a la nafra i que el resultat final de ‘Yomeddine‘ sigui millor que el que un pot preveure per la seva premissa argumental, es queda en una pel·lícula tan disfrutable, com oblidable.