Tabula Rasa | La Finestra Digital

Decidits a produir cada cop més sèries fora dels Estats Units que puguin conectar amb nous públics, els directius de Netflix ens presentaven aquest 2018, “Tabula Rasa”. Una producció que arriba de Bèlgica, signada per Veerle Baetend, i que tot i que no s’ha promocionat tant com altres companyes de graella, mereix ser reivindicada com una molt recomanable història de suspens psicològic disposada a atrapar als que li doneu l’oportunitat.

De què va?

En Thomas De Geest (Jeroen Perceval) ha desaparegut sense deixar rastre. La última persona que el va veure és l’Annemie D’Haeze (Veerle Baetens), una ex cantant que tres mesos enrera va patir un accident de cotxe que li va provocar un transtorn amnèsic que li impedeix conservar la memoria recent. Després d’aquell accident es va mudar a una nova casa amb el seu marit Benoit (Stijn Van Opstal) i la seva filla Romy (Cécile Enthoven). Tot i el suport de la seva familia, per intentar refer la seva vida, el transtorn de l’Annemie posa les coses molt difícils i a sobre, comença a notar que des que viuen a la nova casa la seva filla adopta un comportament cada cop més extrany.

En l’actualitat, tres mesos més tard, l’Annemie està ingresada en un psiquiàtric mentre la Doctora Mommaerts (Natali Broods) intenta treure l’entrellat de la seva confusió mental i un agent de policía a punt de retirar-se la investiga com a sospitosa de la desaparició de De Geest.

A través de diversos salts entre el moment actual i els fets que han anat ocorrent en els darrers mesos, s’anirà tancant el cercle i descobrint què passa a la casa dels D’Haeze, i quina relació té la Mie amb el cas que investiga la policía.

Tabula rasa

Qui hi ha al darrera?

“Tabula Rasa” és una de les produccions de Netflix que segueixen la seva aposta per una estrategia de crear producció local que complementi l’oferta anglosaxona. En aquest cas estem davant una serie belga de la que molt probablement no coneixereu els noms ni de la seva creadora i protagonista, ni dels actors que conformen el repartiment.

Veerle Baetens, l’actriu que interpreta l’Annemie, és també la guionista i creadora de la sèrie. Potser a alguns us sonarà per haver protagonitzat al 2014 la corprenedora cinta Alabama Monroe, que va ser candidata als Oscar. Malin-Sarah Gozin n’és co-creadora i showrunner.

Memòria traicionera

Qualsevol que hagi vist Memento estarà ja familiaritzat amb l’amnèsia anterògrada, un transtorn neurològic que impedeix a qui el pateix retenir nous records. Com li passava a Lenny, l’Annemie recorda sense problema la seva vida abans de l’accident i les persones que en formaven part. Però des d’aleshores, el seu cervell és incapaç de retenir el record de les persones que coneix de nou i de les coses que li van passant. Cada poques hores el seu cap fa un reset (simbolitzat a la sèrie per una fina sorra vermella que tot ho escombra al seu pas), condemnant-la a viure en un present nou cada dia.

Tal com passava a la pel.lícula de Nolan, aquesta peculiar amnèsia dóna molt de joc. Si allà el protagonista tirava de tatuatges per visualitzar les coses que volia recordar, aquí la protagonista fa servir notes i dibuixos. Però com succeïa a Memento la recurrent pèrdua de memòria es converteix en un factor que potencia el misteri, en una arma de la que s’aprofiten els que envolten la Mie o fins i tot en una eina per l’engany que utilitzarà ella mateixa en saber-se sospitosa de la desaparició d’un home.

 

Tabula Rasa

La recomanem?

Sí. Cert que el final és una mica rocambolesc i que tampoc hagués passat res si la sèrie s’hagués narrat amb un o dos capítols menys. Però tret d’aquests dues puntualitzacions, “Tabula Rasa” enganxa i es converteix en una història de misteri de la que un no es desfà fins que s’aconsegueix tancar tot el cercle.

La trama juga amb força intel.ligència amb elements que van des del terror (la nova casa al bosc, miralls trencats, una nena que es comporta de forma extranya, una vident, una ouija…), al drama familiar (els secrets i mentides que acumulen els D’Haeze donen per molt) o el thriller psicològic (des del transtorn de la Mie als seus peculiars companys de psiquiàtric). Tot plegat explicat d’una manera que va dosificant la informació poc a poc mentre va saltant del present als moments que van seguir l’accident de cotxe, i que es guarda a la màniga uns quants girs per tenir l’espectador atrapat fins el final.

També hi ajuda el treball dels seus directors, l’elecció de col.locar la narració en el punt de vista de la Mie reforçada per la bona interpretació de Veerle Baetens, els recursos visuals que magnifiquen el seu estat mental i les pèrdues de memòria, la resta del casting i el clima de suspens en dues línies temporals.

Vaja, que si us agraden els thrillers amb un toc de misteri, els nou capítols de menys d’una hora que formen  “Tabula Rasa” són una proposta recomanable i adictiva.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies