Després d’unes quantes aventures salvant el món individualment o en petits grups, arriba l’hora fosca pels Vengadores amb la primera entrega de la guerra de l’infinit, una trama que suposa el major crossover de tot l’univers marvelià.
Dos anys després del fets de Capitán America: Civil War, els Vengadores són un grup destruit per l’enfrontament entre ells mateixos. Mentrestant el tità Thanos (Josh Brolin) recorre l’univers intentant proporcionar l’equilibri i la prosperitat amb una dràstica mesura, eliminar la meitat de la població de cada món en el que aterra. La seva meta el porta a buscar les 6 pedres, que incrustades en el guant de l’infinit, li otorgaran el poder per borrar l’existència de milions d’éssers fent petar els dits. Quan descobreixi que dues de les pedres són a la Terra, els herois hauran d’enterrar les diferències per enfrontar-s’hi. El Capità Amèrica (Chris Evans), Iron Man (Robert Downey Jr.), Thor (Chris Hemsworth), Hulk (Mark Ruffalo), Natasha Romanoff (Scarlett Johansson), Wanda Maximoff (Elizabeth Olsen), Visió (Paul Bettany), el Doctor Strange (Benedict Cumberbatch), Spider-Man (Tom Holland), Bucky Barnes (Sebastian Stan) o el Falcó (Anthony Mackie), comptaran amb nous aliats, els Guardians de la Galaxia (Chris Pratt, Dave Bautista, Zoe Saldana) i la gent de Wakanda liderats per Black Panther (Chadwick Boseman), per lliurar una guerra contra un enemic a punt d’aconseguir un poder sense límit.
Si llegint la sinopsi us heu quedat sense aire, aquesta és la clau de Vengadores: Infinity War, el volum de personatges que en formen part. Hi ha tantissims herois en aquesta historia que gestionar-los a tots es converteix en el principal problema del film. Amb dues hores i mitja de duració, els directors Anthony Russo i Joe Russo han de trobar un moment per tots ells, per les seves circumstancies personals i per la seva aportació al conjunt.
Ho aconsegueixen sense trencar el ritme de l’acció, tot i que a estones un no deixa de tenir la sensació d’anar passant torn d’un a l’altre. Hi ha moments en què l’excés embafa, però com en moltes de les seves predecessores, aquesta nova entrega de l’univers marvelià sap tractar amb cura els seus protagonistes.
Les adaptacions cinematogràfiques de la Marvel – cosa que no podem dir de les de la Distingida Competencia – han fet una bona feina construint els seus personatges i les seves dinàmiques de grup. Els superherois de la casa funcionen bé per si sols, però sobretot funcionen bé junts i aquesta feina feta fins aquí culmina ara amb èxit quan “Vengadores: Infinity War” aconsegueix conectar-nos emocionalment amb la tragedia dels protagonistes.
Un superheroi que tot ho pot no genera empatía i un que no guanya mai tampoc conrea adeptes, està en l’equilibri entre victòries i derrotes, entre la llum i la foscor, l’humor i la tristesa el secret de la nostra connexió amb els herois. I aquesta és la gran victoria de Vengadores: Infinity War, que a més de ser un blockbuster que ens té entretinguts durant 150 minuts en una sala de cine, també aconsegueix que ens importi el que els passa a la gent que veiem a la pantalla i que a aquestes alçades ja coneixem bé, que la seva tragèdia ens afecta i que sortim de la sala amb ganes de tornar-hi per la conclusió que arribarà d’aquí a un any.
Envía una resposta