Durant aquesta setmana, als cinemes Verdi es succeeixen les projeccions dels films que integren la programació d’aquest any del Festival Internacional de Cinema de Barcelona – Sant Jordi, o BCN Film Fest. A continuació, repassem dues de les pel·lícules més interesants que hem pogut veure en aquests dies, dirigides ambdues per dones cineastes de gran talent i que descriuen amb vivacitat a dues protagonistes en constant lluita interior.
Mary Shelley
Un dels objectius del BCN Film Fest és donar cabuda a pel·lícules biogràfiques que tractin sobre grans artistes o personalitats molt populars. De l’àmbit literari, a la Secció Oficial d’aquesta edició trobem Rebelde entre el centeno, de Danny Strong, sobre la vida del famós i enigmàtic escriptor J. D. Salinger, i Mary Shelley, que narra la creació d’una de les novel·les més llegides i estudiades des de la seva publicació, Frankenstein, que celebra actualment el seu bicentenari.
L’immortal relat sobre la creació i la responsabilitat és el fill literari d’una jove de divuit anys, Mary Shelley, filla de Mary Wollstonecraft, famosa feminista i filòsofa política, i de William Godwin, polític i escriptor. La vida de la precoç Mary Shelley fou molt intensa i problemàtica: al llarg de la seva vida, naixement i mort estigueren íntimament relacionades (la seva mare va morir onze dies després de donar-li a llum; quan començà a escriure Frankenstein, ja havia sigut mare i havia perdut una nena, i al llarg de la seva vida, enterraria a tres fills).
La present pel·lícula es centra en la visceral història d’amor amb Percy Shelley. Amb setze anys, l’escriptora va conèixer al poeta romàntic, cinc anys major que ella, casat i amb una filla, i després de la desaprovació del pare de Mary, van fugir junts. La trama segueix els vaivens de la relació de Mary amb Percy fins a l’escriptura i publicació de la cèlebre obra, tractant d’una forma bastant superficial temes de fons que podrien haver dotat al film d’una major profunditat, com la independència de la dona, la paternitat i la responsabilitat o la creació artística com a impuls vital.
La tendència del film cap al relat romàntic decimonònic no oculta l’interès del mateix, realitzat de forma competent per Haifaa Al-Mansour (La bicicleta verde), considerada la primera dona directora d’Aràbia Saudí. Mary Shelley, a més, es beneficia de la bona interpretació de la magnífica Elle Fanning, vista darrerament a The Neon Demon, la inoblidable pel·lícula de Nicolas Winding Refn. Llàstima que alguns dels actors no facin gaire creïbles els seus personatges, com Douglas Booth interpretant a un dubitatiu Percy, i especialment Tom Sturridge, que converteix el seu Lord Byron en un imitador barat de Jack Sparrow.
Nota: 7
Les distàncies
Després del seu pas triomfal pel Festival de Màlaga (Millor pel·lícula, direcció i actriu protagonista), s’ha pogut veure dins de la programació del BCN Film Fest, mesos abans de la seva estrena comercial a les nostres sales, una de les pel·lícules que més donarà que parlar enguany. Hi ha films que ens agraden molt, altres menys i alguns pocs amb els que establim una certa vinculació emocional. En el meu cas, Les distàncies pertany al darrer grup, per generació i experiències dels seus personatges.
Les distàncies és la segona pel·lícula de la directora barcelonesa Elena Trapé. Al 2010, el Festival de San Sebastià va presentar la seva òpera prima, Blog, que seguia a unes adolescents que decidien quedar-se embarassades a la vegada. Després d’enregistrar diversos anuncis publicitaris i el documental Palabras, mapas, secretos y otras coses (2015), un retrat sobre la realitzadora Isabel Coixet, presenta ara el seu segon llargmetratge de ficció, sobre un grup d’amics de la universitat, Olivia, Eloy, Guille i Anna, que realitzen un viatge a Berlín per a visitar per sorpresa al seu amic Comas que fa trenta-cinc anys. Si a la seva primera pel·lícula Trapé reflexa les ansietats, dubtes i contradiccions de l’adolescència, amb Les distàncies mostra el desencant, les expectatives frustrades i el pes de les responsabilitats d’una altra generació.
El context és generacional, sí, però qualsevol espectador pot fàcilment sentir-se identificat amb algunes (re)accions dels cinc personatges del film. El punt de partida del guió, la trobada d’antics amics, serveix com a catalitzador per a explorar les frustracions de cadascun d’ells al no haver arribat a assolir els seus objectius sentimentals o professionals. Tots els intèrprets estan fantàstics, en especial Alexandra Jiménez i Miki Esparbé, amb els dos personatges principals.
El temps i la distància ho canvien tot. Berlín, fotografiada amb tons grisos i foscos, és un excel·lent marc per evidenciar la distància, la falta de comunicació i la desorientació d’unes persones diferents de les que van ser una vegada, incapaces de gestionar emocionalment les seves decepcions. Encara que conté algunes pinzellades d’humor, Les distàncies és un dur drama entorn a l’edat adulta i al pes del desencant.
Nota: 9
Envía una resposta