Dante 56. Pell i ciment

2018-04-21

5Valoració

Puntuació dels lectors: (1 Vot)

9.0

Després d’una residència creativa al teatre Tantarantana, la Companyia Casa Real estrena Dante 56. Pell i ciment, que parla sobre un edifici amb aluminosi que ha de ser demolit. En altres paraules, un edifici que va ser maleït des de la seva construcció, així com els personatges que se’ns presenten. Dirigida per Raquel Loscos i Salvador S. Sánchez, l’obra parla sobre com els llocs en què habitem ens marquen de manera profunda, com si les parets fossin la nostra pròpia pell. Llocs que deixen marques i que, malgrat els seus defectes, aconsegueixen tenir un estret vincle amb les persones, al punt d’arribar al deliri. Què significa créixer o pertànyer a un lloc? Podem culpar un lloc pel camí que ha pres la nostra?

És interessant veure que dos personatges es presenten com alternatives diferents per enfrontar el passat. La Filla (Anna Tamayo) i l’Amic (Albert Riballo), actuen com orfes; però mentre una manifesta el seu dol des de la negació, l’altre ho fa des de la conformitat. D’una banda, la Filla és arquitecta, i així com l’edifici, té una condició a la pell que no la deixa viure tranquila. Pretén demostrar que l’edifici pot ser ‘curat’, i així frenar la seva demolició. Creu que salvant l’edifici, s’estarà salvant ella. L’Amic, d’altra banda, accepta la pèrdua, i es dedica a fer fotos a cada racó de l’edifici per reconstruir la seva pròpia versió d’aquest lloc. Finalment, la Mare (Sara Sansuan) és un personatge que la majoria de les vegades s’apareix entre els somnis de la seva filla arquitecta, i que es mostra com una figura caòtica que porta mals records. Ella és el personatge que porta el melodrama – moltes vegades excessiu – a l’obra.

Si bé Dante 56. Pell i ciment es un muntatge que parla principalment dels llocs, l’escenografia no aconsegueix desenvolupar-se adequadament. La casa amb transparència de tuls està treballat, però en ella se’ns presenten espais amb poc pes simbòlic. D’altra banda, la paret en la qual treballa l’arquitecta, i la importància de la qual és crucial durant tota l’obra, no té cap tipus de treball escènic. Sembla que hi ha un desajust entre els continguts del text i la representació visual dels mateixos. A més, la majoria de les vegades les projeccions passen a ser un element aleatori i poc rellevant en el que es desenvolupa en l’escena; per tant, no aconsegueix lliurar aquesta textura al tan esmentat edifici.

Hi ha una proposta interessant pel que fa al diàleg i a la inclinació que tenim les persones amb els llocs, però, el drama dels personatges sembla eclipsar aquesta reflexió. S’insisteix repetitivament en un paral·lelisme entre pell i ciment, però l’edifici no dialoga prou. Falta interacció entre actors i espais per transmetre que l’escenografia – i per tant, els llocs que incideixen en els nostres records – està tan viva com nosaltres mateixos.