L’Evelyn Abbott (Emily Blunt), el seu marit Lee (John Krasinski) i els seus tres fills petits, la Regan (Millicent Simmonds), en Marcus (Noah Jupe) i en Beau (Cade Woodward) entren a buscar provisions a un supermercat destruit en un món d’aspecte postapocalíptic.
Caminen en silenci i es parlen els uns als altres en llenguatge de signes. El perquè d’aquesta manera de viure i de l’absència de so a les seves vides es la base del misteri que dóna el punt de partida a “Un lugar tranquilo”.
I ja està, això és tot el que haurieu de saber per endinsar-vos al cinema a viure l’experiència que proposa la pel.lícula, qualsevol cosa més que sapigueu restarà punts a l’efecte.
Aquesta sinopsi tant breu dóna inici a 90 minuts que composen un dels films de terror més refrescants i imaginatius que hem vist els darrers anys. John Krasinski ha escrit, dirigit i protagonitzat una historia que sap allunyar-se dels recursos gastats del cinema d’ensurts dels últims temps, i que vol portar la contraria al nou manual de com rodar una pel.lícula de gènere. En absència de diàlegs, l’aposta es reforça en l’atenció als detalls que contribueixen a la premisa i en una hábil direcció de la historia.
En primer lloc, Krasinski ho fa tornant a posar el focus en un grup de persones que li permeten també parlar de la familia i les relacions humanes, de la soledat i l’essència de la por. Interpel.la així l’espectador, a qui involucra emocionalment amb els Abbott (gràcies també a les interpretacions de tots els protagonistes), conscient de que com més proper es senti el públic a les potencials víctimes, més intens serà el patiment pel seu drama.
I per altra, a les antípodes de les pel.lícules que acompanyen cada sobresalt d’eixordadors efectes sonors, “Un lugar tranquilo” juga amb el silenci en majúscules. El film converteix l’absència de so en tot un metallenguatge carregat de detalls i derivades al servei de l’experiència. El que se sent i el que no se sent al llarg del film construeix un embolcall asfixiant amb poques i calculades vàlvules d’escapament i demostra un cop més allò que ja sabien els clàssics del terror: que es pot mantenir l’espectador en tensió durant 90 minuts sens exposar-lo constantment al mal que suposa l’amenaça si l’atmosfera està ben construida.
El resultat és una d’aquelles pel.lícules amb les que més bé us ho passareu passant-ho malament.
Envía una resposta