Transmetre imparcialitat, cinematogràficament parlant, és una cosa extremadament complexa. Sempre he admirat a aquestes persones que aconsegueixen crear un debat serè, allunyat de dogmatismes i lliure de provocacions. Capaços de moure sense titubejar en territoris tan malaltissos com els que ens presenta el cineasta francès Xavier Legrand en el seu debut com a director de llargmetratges.
Des de l’inqüestionable espant de la violència familiar, Legrand recorre a la temàtica del seu anterior treball, el curt “Antes de perderlo todo” (2013), i s’enlaira amb força al Festival de Venècia per atrapar-nos amb un registre desproveït de veritats absolutes sobre la situació en què poden quedar els fills després d’alguns divorcis.
Amb seqüències convencionalment alineades i un guió ben ordit, “Custodia compartida” ens fa molt difícil mantenir l’equidistància. Estèticament realista i dolorosament directa, la pel·lícula es desenvolupa en cru equilibri entre el terror i la impotència, basculant hàbilment entre la quotidianitat i l’imprevisible, entre el dubte i l’evidència. Des del principi, l’espectador no té credencials per fer un diagnòstic sobre els fets. Es basa més aviat en intuïcions per sotmetre a escrutini tot un trajecte de desesperació que desconcerta i deixa al descobert les facetes més ocultes del maltractament familiar.
Sota la màscara de l’excés, Legrand captura les petites subtileses d’un trencadís estat de transformació, atrevint-se a exhibir tota una gamma de grisos que es desdibuixen d’un sol traç al final de la pel·lícula. “Custodia compartida” ens parla de dimensions que sembla que no existeixen, però n’hi ha prou d’examinar els mecanismes inconscients que regeixen certs comportaments per adonar-nos que la vida pot convertir-se a vegades en un espectacle del qual no és fàcil fugir.
Envía una resposta