Un sol interior
8Valoració
Puntuació dels lectors: (2 Vots)
7.8

Karma discursiu

La proposta inicial d’adaptar al cinema Fragments d’un discurs amorós (1977) de Roland Barthes desemboca en una comèdia dramàtica molt personal de Claire Denis, on Juliette Binoche conjuga amb solvència interpretativa una bona part de les possibilitats expressives d’un bell rostre madur sotmès a les inclemències de l‘amor

Amb una dotzena de films, la veterana Claire Denis és poc coneguda del públic català. Un sol interior, la seva darrera pel·lícula –sense comptar la seva incursió recent en la ciència ficció, encara pendent d’estrena a França–, és el segon llargmetratge de la directora distribuït al nostre país -després d’Una dona a l’Àfrica (2009)–, prop de 30 anys després de Chocolat (1988), el primer títol de la seva filmografia, que va seguir a una considerable experiència com a ajudant de direcció, que va portar a Denis a participar en films tan memorables com ara Paris Texas o Cielo sobre Berlín, del millor Wim Wenders (1984 i 1987), o Sota el pes de la llei, de Jim Jarmush (1986). En plena maduresa artística, i el mateix any que la Cinémathèque li dedicava una retrospectiva, Un sol interior és el debut de Claire Denis en un terreny –la comèdia– que, com a mínim des dels temps de René Clair, és –amb alguna excepció– el gènere més domèstic del cinema francès, aquell en què s’expressen amb més complaença les claus nacionals i, probablement, el que resulta menys exportable. Cal tenir en compte que el currículum fílmic de Denis es caracteritza per la varietat temàtica, ja que la directora ha abordat multitud de gèneres, subvertint-los per posar en evidència, sovint amb polèmica, les contradiccions, els tabús i les tensions que viu la societat francesa. La proposta d’un productor per fer –aprofitant que el 2017 es va escaure el centenari de Roland Barthes– un film inspirat en l’assaig Fragments d’un discurs amorós –obra de semiòtica, com a tal difícilment transportable al cinema–, es transforma de la mà del guió de la mediàtica i televisiva novel·lista Christine Angot i de la mateixa directora, en un film que, més enllà de limitar-se a mostrar l’anecdòtica casuística del discurs amorós, denuncia l’alienació de la protagonista, la bella Isabelle (Juliette Binoche), artista plàstica d’un cert èxit, prop de la cinquantena, separada i amb un fill encara petit, que després de la ruptura matrimonial, malda inútilment per trobar una parella i, malgrat els continus desenganys, no defalleix en la cerca de l’amor romàntic.

Un sol interior

L’estructura narrativa és molt simple, i prescindeix de l’alambinament argumental que sol caracteritzar aquest tipus de comèdia. Som ben lluny de qualsevol forma de vodevil. Els espectadors d’aquesta comèdia agredolça assistim a les successives cites d’Isabelle amb diferents homes, quasi sempre casats i en solidíssima crisi matrimonial. El film ens els presenta en escenaris vagament hopperians: bars de l’última copa, trottoirs solitaris de matinada, vehicles aparcats, el rebedor de la casa de la protagonista… La càmera ens deixa sempre a la porta del dormitori d’Isabelle. Film de dialègs, són els discursos el que interessen, el fer i el desfer de l’amor com a llenguatge, com a joc de miralls. Però són els silencis i no les paraules les que acostaran els amants, l’abraçada després de la discussió ad limine de la porta de l’escala, i inversament seran els mots -la institució del llenguatge- el que els distanciarà. La relació més estable d’Isabelle serà amb un home sense cultura i fracassarà justament quan el vol fer entrar en l’engranatge discursiu. Pel·lícula de diàlegs -la comèdia és, també, un gènere del diàleg–, aquesta exuberància de paraules és, significativament, una excepció en el cinema de Claire Denis, que és autora de films de poques paraules, que excel·leixen en l’exhibició dels cossos i dels rostres. Això últim, però, també aquí: amb primeríssims plans de Binoche, que afronta el repte d’aquesta Bovary contemporània com un repte personal davant del qüestionament d’una part de la crítica. No em sembla gratuïta l’afirmació que, ben integrada en l’argument, posa en boca del seu personatge: “Aquest és el meu problema. Que la meva cara no reflecteix els meus pensaments”. I certament Binoche durant els 97 minuts de la pel·lícula ha repassat gran part de les possibilitats expressives que pot tenir un rostre, per mostrar il·lusió, decepció, ira, desesperació, enamorament. Aquest seguit de duels actorals, amb Juliettte Binoche com a protagonista absoluta, es resolen amb la llarga escena final a casa de l’astròleg que s’allarga fins acabar els títols de crèdit. És aquí on es veu, definitivament, el posicionament de la directora. Poc li costa a Isabelle, lligada a aquesta mena de karma discursiu, tornar a il·lusionar-se davant dels consells del vident. No es pot entendre, però, l’amarga crítica –bé que expressada amb molta subtilesa– sense tenir en compte la breu seqüència immediatament anterior: la trobada al cotxe entre Valeria Bruni Tedeschi i Gérard Depardieu.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies