Èdip
6Valoració
Puntuació dels lectors: (1 Vot)
4.3

Oriol Broggi dirigeix Èdip, de Sòfocles, al Teatre Romea de Barcelona, un text que posa especial èmfasi en la recerca d’un mateix i en la impossibilitat de fugir d’allò que el destí ens té deparat.

La proposta parteix del text versió de Jeroni Rubió i Rodon, amb dramatúrgia de Marc Artigau i el mateix Broggi, i la protagonitza Julio Manrique. És la tercera tragèdia grega que dirigeix Broggi, després d’Antígona i Electra, i el quart projecte en el que coincideix amb Manrique.

Per a qui no sàpiga de què va Èdip, aquí va un petit resum (que ningú m’acusi d’espòiler, que l’obra és del 429 abans de Crist…): Èdip regna a Tebes amb la seva esposa, Iocasta, vídua del rei Làius. Penes i desgràcies comencen a succeir a Tebes, i segons els oracles i endevins, la causa és que l’assassí del rei Làius viu entre els tebans i només si rep el seu càstig la normalitat tornarà a la ciutat.

Poc abans de casar-se, a Làius i Iocasta l’oracle els va advertir que tindrien un fill que mataria al seu pare. Un cop nascut el seu primer nadó, doncs, van ordenar a un súbdit que el matés. I així es pensaven que ho havia fet. Però el súbdit, mogut per la compassió, no el va matar, sinó que el va diexar penjat pels peus d’un arbre (estrany sentit de la compassió…). Un pastor dels ramats del rei de Corint que passava per allà el va recollir i el va lliurar a Pòlib i Mèrope (els reis), que li van fer de pares i li van posar el nom d’Èdip, que vol dir “el dels peus inflats”, fent referència a les ferides que li havien quedat als turmells per haver estat penjant de l’arbre.

Èdip va crèixer sota la cura dels reis de Corint, però un dia, un borratxo li va etzibar que no eren els seus veritables pares. Ell va acudir a l’oracle de Delfos per buscar confirmació d’aquestes sospites, i l’oracle li va pronosticar que mataria el seu pare i es casaria amb la seva mare. Espantat per aquestes paraules, va fugir de casa. Durant la fugida, es va trobar un carruatge que li impedia el pas, i després d’una baralla, va acabar matant a tota la comitiva menys a un.Vés per on, era la comitiva de Làius, encara que Èdip tampoc no ho sabia.

Èdip acaba parant a Tebes, assediada per l’Esfinx, un terrible monstre que aturava a tothom que volia entrar a la ciutat i li formulava una pregunta, matant aquells qui no la sabien respondre (a tothom, bàsicament). Èdip passa la prova i allibera Tebes i en agraiment és anomenat nou Rei de Tebes i és desposat amb la vídua del rei anterior, Iocasta.

Èdip Teatre Romea

A l’actualitat de l’obra és quan Èdip té la missió de trobar l’assassí del rei Làius, i, gràcies a l’endeví cec Tirèsies, acaba assabentant-se que ell mateix és l’assassí i que la seva dona és la seva mare i els seus fills els seus propis germans. La tragèdia està servida. Iocasta es suïcida i Èdip acaba treient-se els ulls encegat pel dolor i abandonant la ciutat.

Sí, senyores i senyors, això és una tragèdia i la resta tonteries. Els grecs sí que en sabien, de fer culebrots.

La proposta de Broggi es centra sobretot en el text, que en la versió de Rubió està adaptat al temps actual per arribar a tothom. La importància la pren la paraula, es vol fer arribar el missatge de manera neta i clara a l’espectador. Amb aquest objectiu l’escenari, amb una certa inclinació que ens l’abasta totalment a la vista, és gairebé nu. Recorda a un teatre abandonat, posseït per la decadència, i amb l’excepció d’un mur, una olivera i quatre graons, la resta està buit d’objectes. El vesturari és força neutre, sense ser ni antic ni actual expressament, i predominen els grisos i els marrons, una neutralitat més que està al servei dels actors i d’allò que han d’explicar.

Els actors, i Manrique especialment, són, doncs, els protagonistes. Iocasta és Mercè Pons, Carles Martínez el sacerdot, Marc Rius i Clara de Ramon (menció especial al seu monòleg final i a la seva preciosa cançó) seran Creont i Antígona, Miquel Gelabert farà doblet com a Tirèsies i pastor i Ramon Vila serà el missatger del rei de Tebes.

És una obra cuinada a foc lent, molt lent, on malgrat passen moltes coses a la història, l’acció és mínima i tot gira al voltant de la paraula. Tant mínima és l’acció que els actors a vegades semblen estaquirots, muts testimonis del discurs de l’altre, sense ser-ne partíceps, i bé podrien estar fora d’escena i no ho notaríem. A vegades, aquesta immobilitat molesta, fins i tot. Li falta alguna mena de ritme per acompanyar un text tan magnífic.

Els actors estan correctes, però, inclús Manrique, que té el paper més complicat i que dóna més joc, no aconsegueixen emocionar en cap moment. La recerca de la seva identitat li fa passar per diferents estats ànims en molt poc temps, i potser aquest canvi constant li resta credibilitat a la seva actuació. Malgrat la força del text, l’obra es fa llarga, densa i resulta tan minimalista com avorrida.

Quasi a la mitat de les dues hores de durada ja sabem (si és que no la sabíem abans) la conclusió de la recerca de la identitat d’Èdip, i la resta es delecta en aquesta misèria. Hi ha una gran feinada actoral que s’ha de reconèixer amb aquest text tan llarg i dens, però la resolució, pel meu gust, no és efectiva.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies