Inmersión
3Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

De la mà del veterà director alemany Wim Wenders, arriba la pel.lícula que va inaugurar el passat Festival de San Sebastián, “Inmersion”, una pretesa història d’amor “bigger than life” amb referències a l’aigua, la vida i les inmersions a les profunditats de emocionals.

La Danielle Flinders (Alicia Vikander) és una biomatemàtica que forma part d’un projecte que es disposa a demostrar que la vida és sostenible en la capa més profunda dels oceans. En James More (James McAvoy) és un exsoldat que treballa per la intel.ligència británica sota la falsa identitat d’un enginyer que participa en projectes per construir pous d’aigua potable a l’Àfrica.

Durant uns dies de descans, els dos coincideixen en un petit hotel de la costa francesa i inicien una intensa relació. Poc després, ella marxa cap a Islandia per submergir-se amb una nau fins al fons del l’oceà i ell emprèn una missió a Somalia on serà capturat per un grup jihadista. El record dels moments que van passar junts i l’esperança de tornar-se a veure marcarà el present de la Danielle i en James, separats per milers de kilòmetres.

Inmersion James McAvoy Alicia Vikander

Aquest era l’argument de la novel.la del mateix títol de L.M. Ledgard que ara adapta el guionista Erin Dignam, sí el mateix que va escriure l’altre historia fallida que va dirigir Sean Penn amb Javier Bardem i Charlize Theron, sota el nom de “Diré tu nombre”.

A “Inmersión”, des del títol a les forçades metàfores que intenten conectar les tres històries tot vol tenir un aire de pretesa espiritualitat i profunditat còsmica. Però tot plegat és massa abstracte, massa agafat amb pinces com perque realment ens creguem la simbologia que relaciona una i altra línea narratives, perquè ho copsem com un conjunt. Al contrari, les peripècies marines de la Danielle estan tan desdibuixades i les aventures d’espia torturat d’en James tant carregades de tòpics i recursos fàcils que el que costa és que l’espectador vegi el nexe que els va unir al principi com a parella i el paralel.lisme entre la seva situación actual.

I sí, Wenders no és un novell en aquest estil de cinema i sobretot en la primera part aconsegueix realitzar alguns moments poètics amb els seus pausats moviments de càmera. I Vikander i McAvoy tampoc són dos aprenents i amb les seves actuacions s’esforcen a proveir de certa intensitat els seus personatges. Ni tan sols hi desentona la matisada banda sonora de l’experimentat Fernando Velázquez. Però entre tots no aconsegueixen treure a flotació una historia que vol abordar massa temes sense reixir en cap i un guió que fa aigues per totes bandes.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies