“Ready Player One”, publicada al 2011, ha estat una lectura de capçalera per milers de frikis i nerds del món sencer. Una oda a la cultura pop transformada en aventura de ciència ficció que molts sommiavem i temiem a la vegada veure algun dia convertida en pel.lícula. Steven Spielberg va ser qui acceptà el repte i, com pocs haguessin pogut fer-ho, aconsegueix un resultat a l’alçada.
Al 2045 el món és un lloc trist, pobre i gris en el que la gent malviu en torres de trailers i barraques. Per escapar de la desesperançadora realitat tothom passa les hores dins d’un món virtual, Oasis, que uns anys enrera van crear James Halliday (Mark Rylance) i Ogden Morrow (Simon Pegg). Allà cadascú pot ser qui vulgui i fer el que vulgui, com en Wade Watts (Tye Sheridan) un noi orfe que al món virtual es fa dir Parzival. Quan Halliday mor, deixa dins de Oasis un joc de pistes i la promesa de que qui sigui capaç de trobar 3 claus que porten fins un ou daurat, hereterà tota la seva fortuna i el control de Oasis.
Parzival serà un dels molts jugadors que acceptaran el repte, com el seu millor amic H, la Art3mis (Olivia Cooke), Daito (Win Morisaki) o Sho (Philip Zhao). Però a mida que vagin resolent pistes i apropant-se a l’objectiu, aniran comprobant també que la corporació IOI liderada per Nolan Sorrento (Ben Mendelsohn) no s’aturarà davant de res per fer-se amb el poder.
Els que som fans del llibre, sabiem que la tasca d’adaptar “Ready Player One” no era gens fàcil. I vist el resultat he d’admetre que la pel.lícula no m’ha emocionat tant com ho va fer l’obra de Cline, que hi he trobat a faltar alguns dels elements de la història original i que com sol passar al llegir, hi havia certa màgia en imaginar-te Oasis i la història de Wade Watts dins del teu cap sense veure-la amb els teus ulls.
Però dit això, la “Ready Player One” cinematogràfica és una pel.lícula molt disfrutable per mèrits propis.
La maestria de Spielberg es demostra des del primer moment, quan només li cal un minut mentre Wade descendeix des de casa seva fins al carrer per posar-nos en situació de quin és el món en que viu la humanitat al 2045.
Poc després ens aclapara amb la primera inmersió de cap a Oasis i tot es torna una realitat virtual excessiva. En aquest món fictici tot s’hi val i Spielberg s’hi recrea a plaer. CGI, música, colors, vestuaris, artefactes, personatges de pel.lícules, escenes de videojoc… tot es dóna la mà sense límits.
Però és passada aquesta primera entrada quan Spielberg troba realment el pols de la història i comença a alternar realitat i virtualitat. Quan les aventures d’en Wade i els seus amics o les pincellades sobre els perills d’una humanitat deshumanitzada, cedeixen moments a homenatges a Kubrik, els arcades o La Fiebre del Sábado Noche, per després tornar-nos de cop a una trama amb l’esperit de ET o els Goonies. Dominant el llenguatge cinematogràfic clàssic i el llenguatge dels videojocs, Spielberg aconsegueix conformar una mescla que estava al cor del llibre de Cline, però que a les seves mans és capaç de transcendir a l’audiovisual amb una força aclaparadora.
“Ready Player One” és una pel.lícula que disfrutaran molt més els que vam ser joves als 80 i 90 perque el seu visionat és també un joc, un passeig pel camí de la nostalgia. En primer lloc per l’enorme quantitat de referencies a videojocs, pel.lícules, còmics o cançons d’aquella época, alguns molt evidents, d’altres més subtils, que desperten un somriure cada cop que en descobreixes una.
Però també perquè per mitjà de l’entreteniment ens retorna a un temps cinèfil del que precisament Spielberg és màxim exponent, en que no ens calien guions inmaculats ni grans desenvolupaments de personatges (sobretot en els dolents) per disfrutar i emocionar-nos al cinema descobrint històries en que tots erem goonies d’esperit, membres rebels del club dels cinc, aventurers que creiem que un grup de joves podien combatre el poder.
Envía una resposta