Charles Bronson va esdevenir als 70 el màxim exponent de l’ull per ull i dent per dent com a resposta a la poca eficiència de les autoritats davant la violència a les ciutats. La cacera del “dolent” que no feia la policia es convertia en execució per part d’un dels individus més durs del cinema. Ara li toca a Bruce Willis com a braç executor de la justícia.
Els temps han canviat. La venjança, la justícia per la pròpia mà i el tenir armes per autodefensa o, en la majoria de casos, per a l’atac indiscriminat, ja no es veu de la mateixa manera. Les matances a instituts o l’aparició del terrorisme a qualsevol ciutat occidental ha canviat la societat. I just en aquests moments un dels mestres del cinema gore, Eli Roth, s’ha decidit a fer un remake d’aquest film comptant amb un altre dels durs de la pantalla gran, Bruce Willis acompanyat per altres rostres coneguts com Vincent D’Onofrio o Elisabeth Shue.
Paul Kersey (Bruce Willis) és un cirurgià molt famós que viu a Nova York amb la seva família. Quan la seva dona Lucy (Elisabeth Shue) i la seva filla Jordan (Camila Morrone) són atacades brutalment a casa. Paul sent un gran impuls de venjança. Com comprova que la policia està saturada i no van a ajudar-lo, decideix fer justícia pel seu compte. La seva intenció és enfrontar-se als agressors de la seva família, però la situació es va complicant i acaba frenant a tot tipus de criminals. Així que a la ciutat comença a aparèixer el debat de si és una àngel protector o un justicier.
Remake o no, “El justiciero” és cinema del passat. Es nota. Un espera veure sortir Charles Bronson i quan veus Bruce Willis sembla que no pugui ser. Estem al 2018, no al 1974. La pel·lícula de Roth no se la pot prendre seriosament. Si ho fas, et remous inquiet en el seient respecte al missatge que transmet –només la burla a la poca dificultat en comprar armes a Nord-Amèrica passa bé-. Ningú pensa que va de veritat, ni tan sols els seus actors. Un Bruce Willis amb rostre com de nino de cera no es creu ni un bri de cada una de les frases o fets que li pertoquen al seu personatge. I ja no parlem de Dean Norris que no aconsegueix dir res sense una rialleta burleta en el rostre en el seu paper de detectiu.
“El justiciero” és una pel·lícula ideal per veure en un ambient com el del Festival de Sitges, que celebrin quan Roth, sense poder evitar la seva tendència a la sang i el fetge, aixafa un cervell d’un dolent molt dolent.
Si voleu acció amb una mica de cara i ulls, per molt que us encanti Bruce Willis, fugiu de la sala. Això o amagar-se sota el seient en un atac de vergonya aliena.
Envía una resposta