Després de cinc intensos dies, plens de bon cinema i excel·lent organització, el festival de cinema indie nord-americà va dir adéu a la seva cinquena edició. Aquí tenim el recorregut de la darrera jornada, tres interessants films per acabar la nostra crònica del Festival Americana d’aquest any:

Americana 2018 Gemini

Gemini

Tres dones, una pistola i un crim. Comencem amb una pel·lícula de ‘whodunit’ (‘qui  ho va fer?’). La protagonista, Jill, és l’assistent personal i amiga de Heather, estrella de Hollywood, que acaba de deixar al seu nuvi actor per una dona. Arrel d’un estrany assassinat, Jill tractarà de descobrir qui és el culpable.

Gemini és la nova pel·lícula d’Aaron Katz, realitzador de Portland, que amb el seu debut l’any 2006, Dance Party USA, va tenir una molt bona recepció per part de nombrosos festivals d’arreu del món. Des de llavors, Katz ha realitzat tres films més, aconseguint una bona reputació a l’escena independent i guanyant amb la seva anterior obra, la comèdia d’aventures Land Ho!, l’Independent Spirit Award.

A Gemini, Katz ofereix un estilitzat thriller, protagonitzat per dones, que transcorre pels carrers de Los Angeles, fotografiats de forma preciosista per Andrew Reed, col·laborador habitual del director. Per estètica, el film recorda al darrer exercici d’estil de Nicolas Winding Refn, l’espectacular The Neon Demon. Per contingut, els referents són Hitchcock, els thrillers de Brian De Palma, Mulholland Drive, de David Lynch, i Viaje a Sils Maria, d’Oliver Assayas.

A banda de la planificació de Katz i de la fotografia de Reed, la pel·lícula es beneficia de la gran interpretació de Lola Kirke (Perdida, Barry Seal) y d’una elegant banda sonora. El problema de Gemini és el guió, obra del propi Katz. La trama conté diversos girs molt forçats i inversemblants i la resolució del misteri és molt tramposa. A mesura que avança el film, el contingut passa cada vegada més a un segon pla en benefici de la forma artística.

Nota: 6,5

Americana 2018 The Rider

The Rider

En algun lloc de Dakota de Sur, el jove Brady, preparador de cavalls i promesa del rodeo, l’art de muntar a pèl poltres salvatges. És l’orgull de la seva família, un veritable cowboy. Però Brady pateix una traumàtica caiguda a un rodeo que l’impossibilita tornar a muntar. A partir de la seva recuperació i dels intents de Brady per a tornar a trobar una identitat amb la que es pugui sentir a gust, la directora d’origen xinés Chloé Zhao, composa una delicada pel·lícula que tracta temes tant potents com la renúncia dels somnis, les relacions familiars o la visió de la masculinitat a un entorn en el que allò ‘masculí’ està carregat de tòpics.

La pel·lícula, encara que no ho sembli per la solvència de les actuacions, està protagonitzada per actors no professionals que s’interpreten a si mateixos. A la seva primera pel·lícula, Songs My Brothers Taught Me (2015), sobre la reserva de Pine Ridge, Zhao també va utilitzar persones que s’interpretaren a elles mateixos: indis sioux. I també en aquella ocasió, la principal trama del film era la relació entre dos germans, un jove i la seva germana petita.

El guió, també de Zhao, es concís però conté diàlegs magistrals que doten als personatges de credibilitat i personalitat pròpia, lluny de l’estereotip de cowboy que exposen moltes pel·lícules comercials nord-americanes. En ell, no hi ha lloc per a la redempció o per a un darrer combat. El somni de Brady s’ha acabat, però ell només sap ser un cowboy. Com seguir endavant?

La tesi d’aquest film, amb una excel·lent fotografia que ens porta al cinema de Terrence Malick, és que hi ha que acceptar el que es deixa enrere a la vida per un bé major, en aquest cas, la pròpia família, per molt disfuncional que sigui. Perquè el final d’un somni no té que significar el final de la vida. Sobreviure és sempre guanyar.

Nota: 7,5

Americana 2018 Brigsby Bear

Brigsby Bear       

Després de la intensitat dramàtica de The Rider, acabem aquesta edició de l’Americana amb la comèdia surrealista Brigsby Bear, debut en la direcció cinematogràfica del realitzador i guionista de Utah, Dave McCary. El títol del film fa referència a una sèrie infantil, d’estètica ‘cutre’, que ha acompanyat i educat al bo de James durant la seva infància i adolescència. A la meitat de la vintena, James es veurà obligat a enfrontar-se a una nova etapa de la seva vida i a deixar enrere a l’ós Brisgsby. Així que per a recuperar-ho decidirà continuar la seva història, realitzant una pel·lícula de Brigsby amb l’ajut del seu nou entorn, persones alienes a la seva situació.

Aquesta comèdia ens parla d’un tema mil vegades vist, les dificultats per deixar enrere la innocència i entrar a l’etapa de maduresa, però des d’un enfocament més fresc i original de l’habitual al vincular el tema a la necessitat del procés creatiu com a abstracció d’una realitat adversa, com al Michel Gondry de La ciència del sueño (2006) i Rebobine, por favor (2008). Encara que el guió conté alguns girs forçats i passa molt per sobre assumptes delicats, la bona feina de McCary, que es posa al costat de tots i cadascun dels personatges, sense jutjar-los, i les interpretacions de Kyle Mooney, actor i comediant de Saturday Night Live, en el paper protagonista, del jedi Mark Hamill i del sempre magnífic Greg Kinnear (Mejor Imposible, Pequeña Miss Sunshine), aconsegueixen transcendir una història que podria semblar massa absurda o lleugera, fent-la simpàtica i propera, com succeïa a Swiss Army Man, la brillant comèdia surrealista guanyadora de l’edició anterior del Festival Americana.

Sense arribar al nivell d’aquella pel·lícula, Brigsby Bear suposa un bon entreteniment. Un film per acabar el Festival amb un bon sabor de boca.

Nota: 6,5

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies