Ha començat la cinquena edició del Festival Americana, el festival de cinema independent nord-americà de Barcelona. El dimarts dia 6 va tenir lloc la inauguració al cinema Phenomena, amb la projecció de Gook, de Justin Chon, una història sobre la multiculturalitat  i les tensions racials a Los Ángeles. Els Cinemes Girona acullen fins al diumenge 11 les projeccions regulars del certamen. A continuació, la crònica de la primera jornada:

Americana 2018 Beach Rats

Beach rats

Comencem el nostre recorregut per la nova edició de l’Americana amb la segona pel·lícula d’Eliza Hittman. La jove realitzadora de Nova York ja destacà l’any 2014 amb la seva òpera prima It Felt Like Love, drama sobre el despertar sexual d’una adolescent. En aquest film presenta una altra incursió en la intimitat juvenil, ara des d’una perspectiva masculina. El títol fa referència a un grup de nois musculosos que passen el seu temps drogant-se, fumant maria, jugant a handball i fent-se selfies. La història segueix a un d’ells, Frankie, que navega a la deriva entre dues aigües: la seva relació amb una noia del seu entorn, Simone, i les cites furtives amb homes homosexuals, majors que ell, per a practicar sexe.

Hittman explica la desorientació del protagonista a traves d’una narrativa arítmica que quasi no es desenvolupa al llarg del metratge. La iteració d’escenes similars, juntament amb la profusió de primers plans, arriba a causar avorriment i falta d’empatia amb els dubtes del protagonista. La subtrama familiar no aporta res i la conclusió de la cinta és anticlimàtica i precipitada. No obstant, Beach Rats posseeix alguns encerts destacables, com les bones interpretacions d’uns actors desconeguts, com la del londinenc Harris Dickinson en el rol principal, i el sòlid treball a la direcció de fotografia de la francesa Helene Louvart, col·laboradora habitual del realitzador Marc Recha.

Nota: 6,5

Americana 2018 The endless

The Endless

La segona pel·lícula de la jornada fou The Endless, una història de ciència ficció, dirigida i protagonitzada per Justin BensonAaron Moorhead, on dos germans que fa anys aconseguiren escapar d’una secta on van créixer, decideixen tornar uns dies al campament d’on van fugir. Per què? Podríem respondre perquè sí, ja que el guió no s’esforça en dotar a les accions dels personatges de motivacions o justificacions, ni a resoldre les incògnites que es succeeixen.

The Endless, projectada també al passat Festival de Sitges, forma part d’aquest estimulant subgènere que tracta sobre loops o bucles temporals, un grup de films que ens els darrers anys ha brindat grans títols, com Primer (Shane Carruth, 2004), Triangle (Christopher Smith, 2009), Código Fuente (Duncan Jones, 2009), Looper (Rian Johnson, 2012) o Al filo del mañana (Doug Liman, 2014). Però aquesta cinta no només no està a un nivell proper a aquestes grans pel·lícules, sinó que suposa una gran decepció. Té un desenvolupament lent, avorrit, va plena d’incongruències i personatges plans, i l’ambient malsà del campament no aconsegueix crear la suficient tensió. Com a tots els malsons, hi ha un monstre, però si se’l veu ni se l’espera amb ganes. I al final ens importa ben poc si els dos germans aconsegueixen escapar novament de la secta o no, només estem esperant que arribi ‘The End’ per fugir de la sala i seguir com puguem amb els nostre bucle diari.

Nota: 4

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies