Lady bird
7Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

10 anys després d’haver codirigit “Nights and Weekends”, l’actriu Greta Gerwig es llença com a realitzadora i guionista del seu debut en solitari. I per fer-ho posa el focus en les turbulencies de l’adolescencia en un film amb vocació d’història sencilla, estil indie i reflexions amb humor sobre aquella edat en que l’autodefinició personal por fer-se una muntanya russa. La jugada no li ha sortit gens malament i la seva “Lady Bird” va acaparant nominacions en aquesta temporada de premis.

La Christine McPherson (Saoirse Ronan) és una jove de Sacramento que està acabant el seu pas per l’institut i no té massa clar el seu futur. Sap que vol marxar lluny de la seva ciutat, buscar una universitat a l’altra punta del país tot i no tenir un expedient acadèmic destacable. Vol fer-se dir Lady Bird tot i que el seu nom real tampoc ha deixat gran empremta en el seu entorn. Vol viure una historia d’amor encara que no té massa ull clínic pels nois. I sobretot vol perdre de vista a la seva mare (Laurie Metcalf), encara que ella és el pilar de la familia i s’ha esllomat treballant per intentar tirar endavant després que el seu marit (Tracy Letts) perdés la feina. En ple remolí de sensacions adolescents i amb l’ambició de voler canviar-ho tot, la Christine acabarà descobrint la bellesa d’allò que ja és i allò que l’envolta.

Lady bird

Greta Gerwig no ens explica res que no haguem vist ja centenars de vegades. Sí és cert que s’allunya del més tòpic dels retrats adolescents centrats en les manides històries d’institut i opta per un focus més íntim i personal. Aquest és un dels seus encerts, girar la historia cap a les aparentment contradictòries decisions de la protagonista i, sobretot, cap a la difícil relació que manté amb la seva mare.

Aquí es beneficia de comptar amb dues grans actrius, Saoirse Ronan i Laurie Metcalf que borden els seus papers, que acaparen la pantalla amb les seves escenes juntes i que han posat nom a dues de les cinc candidatures de la pel.lícula als Oscar. Amb elles i un estil narratiu sencill, però que juga a la dicotomía entre el quotidià i la sorpresa, l’humor i el drama, entre el normal i l’excèntric, Gerwig no innova, ni sorprèn en el que explica però si convenç i emociona per com ho fa.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies