Després de guanyar el premi de millor òpera prima de la Berlinale fa 4 anys amb “Güeros”, Alonso Ruizpalacios s’estrena a Competició al festival alemany. “Museo” compta amb un elenc d’estrelles llatinoamericanes, entre elles, en el paper principal Gael García Bernal, que ha produït la pel·lícula i Alfredo Castro, com el seu pare. Segons el director, la pel·lícula és una celebració de la cultura mexicana.
Narra un fet real dels anys 80. L’increïble robatori de més de 140 peces del Museu Arqueològic Mexicà per dos joves nens rics d’una ciutat satèl·lit de Mèxic DF. Juan (Gael Garcia Bernal), un etern estudiant amb vel·leïtats anti capitalistes, convenç al seu amic Ben (Leonardo Ortizgris) per robar peces maies al Museu. El que sembla un joc per matar l’avorriment, es converteix en una fugida cap endavant. Sense que coneguem les veritables causes d’algunes de les seves accions. I en això incideix la narració. Una i altra vegada escoltem que només els autors dels fets saben el perquè i fins i tot de vegades ni ells.
Hi ha moltes coses bones a “Museo“. L’obertura del film ens recorda la difícil relació de Juan i potser de molts mexicans amb l’Arqueològic. Juan nen recorda horroritzat com es va omplir l’edifici, traient els monuments del seu lloc original. El que sembla motivar la venjança. Però res és tan senzill. Captiva la narració en off dels fets per l’amic. Els moments poètics al costat de certa reivindicació de la identitat mexicana l’allunyen de la típica pel·lícula de lladres. Per posar un però, m’ha faltat ritme i m’ha sobrat metratge. Potser és que estem ja en el vuitè dia del festival, però els 128 minuts m’han semblat excessius.
Després d’un llarg documental i dos curts premiats, la romanesa Adina Pintilie s’estrena amb un llargmetratge de ficció i entra directament a la Competició de la Berlinale. La tercera de les quatre dones directores a concurs en aquest festival ha rodat en anglès “Touch me not“, una recerca personal d’intimitat.
La pròpia directora es grava mentre s’enfoca i interroga als seus personatges. Laura (Laura Benson), una dona que no aconsegueix encendre el seu propi desig i per superar-ho contracta un prostitut, a una transsexual i un terapeuta sadomasoquista. O Tomas (Tomas Lemarquis), calb des dels 13 anys, infermer de l’hospital i ancorat en una relació acabada amb una castigadora. I Christian (Christian Bayerlin), un minusvàlid deforme que busca explorar la seva pròpia sexualitat.
Pel que narra és potser la proposta més extrema de la Competició. El joc visual aplaudible. És cert, no he pestanyejat. M’ha mantingut desperta. Però tinc la sensació que juga a provocar. I que el centrar-se en la sexualitat dels personatges invalida la unió que la directora fa amb la seva pròpia història.
Envía una resposta