Menys mal que la tarda ens ha brindat l’oportunitat de rescabalar-nos amb una pel·lícula de Soderbergh de baix pressupost però d’alta tensió. Ben narrada, amb ritme i precisió, utilitza la càmera de l’iPhone per distorsionar convenientment els espais i perfilar l’ambient claustrofòbic en què es veu involuntàriament confinada Sawyer, la jove protagonista; una institució mental on ningú sembla disposat a creure-la i on l’angoixa creix a mida que la narració avança.
“Unsane” ens manté hora i mitja en tensió amb una economia de recursos digna d’elogi. Protagonitzada per Claire Foy, curtida en nombroses sèries de televisió, compta amb el suport sorpresa de la veterana Amy Irving (que no es prodiga tant) i algun cameo sorpresa.
Després de l’Ós d’Or per “Fuocoammare” fa dos anys, un documental sobre l’emigració a la Mediterrània torna a concursar a la Competició de la Berlinale. “Eldorado” no és cinematogràficament tan potent com aquella però tant o fins i tot més necessària com a document sobre la fallida política europea d’asil.
“Eldorado” és el color del material amb què es cobreix als migrants quan són rescatats de la Mediterrània. Vius o morts. El reconegut documentalista suís Markus Imhoof recorda com la seva família va acollir a una nena italiana durant la postguerra. Aquella història el porta a voler conèixer la sort dels refugiats actuals. Ens submergeix en el mar, ens endinsa en els vaixells que rescaten migrants, ens fica en els camps de refugiats, legals i il·legals i ens acompanya a veure la sort dels que aconsegueixen arribar a Suïssa. Tan important és el que veiem a càmera, com el que queda fora. Fora visualment, perquè ens ho relata amb paraules.
Imhoof busca emocionar l’espectador. Per a alguns serà una recerca forçada, però en el meu cas ha funcionat. M’he quedat enganxada a la butaca, assentint amb el cap els tocs d’atenció al nostre sistema d’acollida, i plorant sense remei. Apunta a premi, si no a Berlín, potser en els de l’Acadèmia de Cinema Europeu.
Envía una resposta