My Brother’s Name is Robert and He is an Idiot (Philip Gröning, 2018)
Una matiné interminable, avorrida, desesperant, justament escridassada i per partida doble. Tres hores tres, de les quals dues es dedica a avorrir-nos amb frases soltes de Heidegger i Sant Agustí sobre el temps i la vida, sobre l’existència del present. Que al director li agradin els rodatges interminables i els metratges llargs no li atorga aquest dret a robar-nos el temps entre frases prestades i transcendents, plans zenitals, insectes i estanys amniòtics, per després col·locar-nos davant el desastre d’una relació incestuosa i violenta en una benzinera enmig del no-res.
My Brother's Name is Robert
Unsane (Steven Soderbergh, 2018)

Menys mal que la tarda ens ha brindat l’oportunitat de rescabalar-nos amb una pel·lícula de Soderbergh de baix pressupost però d’alta tensió. Ben narrada, amb ritme i precisió, utilitza la càmera de l’iPhone per distorsionar convenientment els espais i perfilar l’ambient claustrofòbic en què es veu involuntàriament confinada Sawyer, la jove protagonista; una institució mental on ningú sembla disposat a creure-la i on l’angoixa creix a mida que la narració avança.

Unsane” ens manté hora i mitja en tensió amb una economia de recursos digna d’elogi. Protagonitzada per Claire Foy, curtida en nombroses sèries de televisió, compta amb el suport sorpresa de la veterana Amy Irving (que no es prodiga tant) i algun cameo sorpresa.

Unsane
Eldorado (Markus Imhoof, 2018)

Després de l’Ós d’Or per “Fuocoammare” fa dos anys, un documental sobre l’emigració a la Mediterrània torna a concursar a la Competició de la Berlinale. “Eldorado” no és cinematogràficament tan potent com aquella però tant o fins i tot més necessària com a document sobre la fallida política europea d’asil.

Eldorado” és el color del material amb què es cobreix als migrants quan són rescatats de la Mediterrània. Vius o morts. El reconegut documentalista suís Markus Imhoof recorda com la seva família va acollir a una nena italiana durant la postguerra. Aquella història el porta a voler conèixer la sort dels refugiats actuals. Ens submergeix en el mar, ens endinsa en els vaixells que rescaten migrants, ens fica en els camps de refugiats, legals i il·legals i ens acompanya a veure la sort dels que aconsegueixen arribar a Suïssa. Tan important és el que veiem a càmera, com el que queda fora. Fora visualment, perquè ens ho relata amb paraules.

Eldorado

Imhoof busca emocionar l’espectador. Per a alguns serà una recerca forçada, però en el meu cas ha funcionat. M’he quedat enganxada a la butaca, assentint amb el cap els tocs d’atenció al nostre sistema d’acollida, i plorant sense remei. Apunta a premi, si no a Berlín, potser en els de l’Acadèmia de Cinema Europeu.

Heimebane – Primer y segundo capítulos (Home Ground; Arild Andresen, 2018)
Mostra de la creixent importància de la producció de sèries per a televisió, els festivals acostumen a ser també plataforma de llançament de nous productes televisius. I amb el camí obert per sèries d’èxit com la danesa “Borgen“, arriba del fred nòrdic una sèrie fresca, amb el futbol com a fons narratiu i amb una dona “amb coratge” disposada a arrasar sobre la gespa i en les pantalles.
Heimebane
Vistos els dos primers capítols, ens trobem davant d’una història amb possibilitats de fer furor tant entre els amants del futbol com les dones que no ho són tant, pel caràcter reivindicatiu de la presència de la dona en l’esport (i especialment en l’àmbit del futbol) i per un humor expressament dosificat i intel·ligent que sabrà captar el públic menys interessat per les coses de l’esport.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies