Berlinale: Gus Van Sant i Joaquin Phoenix junts de nou

Després de la seva estrena a Sundance, Gus Van Sant aterra a la Berlinale a concurs amb “Do not Worry, He Will not Get Far On Foot”. La pel·lícula suposa la reunió amb Joaquín Phoenix després de més de 20 anys de “Todo por un sueño”. En la nova, el director nord-americà narra la vida de John Callahan, dibuixant de vinyetes políticament incorrectes, des d’un accident que el deixa paraplègic passant pel seu alcoholisme i recuperació.

Van Sant portava més de dues dècades amb el projecte. Més anys dels que té la productora, Amazon Movies, que l’ha portat a la pantalla. Originalment anava a ser Robin Williams qui donés vida al vinyetista però l’ha substituït Phoenix per raons òbvies. I precisament si alguna cosa destaca de la pel·lícula són les interpretacions.

Van Sant ha facilitat glorioses actuacions masculines en les seves pel·lícules. Aquí cal subratllar la interpretació de Jonah Hill com a líder de les sessions d’Alcohòlics Anònims i sobretot la de Joaquín Phoenix. De ben segur que aconseguirà algun premi.

Per la resta, “Don’t Worry, He Won’t Get Far on Foot” és força desigual. L’alcoholisme i la minusvalidesa i superar-los ja s’ha tractat en nombroses ocasions al cinema. La novetat de Gus Van Sant ha estat visual – amb algunes vinyetes animades de Callahan i alguns efectes d’edició. La pel·lícula té moments de molta força visual i al mateix temps escenes planes amb moments de manual d’autoajuda. Esperàvem més d’un mestre, la veritat.

Si amb Gus Van Sant han arribat els somriures a la secció oficial de la Berlinale, amb Mani Haghighi han arribat les riallades. A “Khook” (Pig), l’iranià ha filmat una comèdia negra amb tocs de thriller i de paròdia política.

Mentre diversos cineastes iranians apareixen assassinats, escapçats, el món del director de cinema Hasan (Hasan Majuni) s’ensorra. No té permís per rodar des de fa anys, la seva actriu musa i amant vol treballar amb un altre director, la seva dona sembla abandonar-lo i la seva mare, que viu amb ells, comença a perdre el cap. I per si fos poc l’assassí sembla cercar-lo.

La càrrega política es resumeix quan un dels personatges diu: “millor que ens matin a tots els cineastes, així ens alliberen“. Ens lliuren en resum de la censura i d’un règim que controla el cinema amb mà ferma. Divertida, encara que basta i allunyada del meu concepte de cinema iranià, encara em preguntava segons la veia que hi feia a la Competició Oficial de la Berlinale.

Després de 17 anys de presentar la seva òpera prima, “Piedras“, a concurs en la secció Oficial de la Berlinale, Ramón Salazar torna a Berlín. Estrena “La enfermedad del domingo” a la secció Panomara abans del seu debut en sales espanyoles aquest cap de setmana. El director malagueny ha aconseguit el suport entre d’altres de TV3 i TVE per a aquesta història de reunió de mare i filla després de més de 30 anys.

Salazar recupera a Susi Sánchez del seu anterior film per ser Anabel, una empresària de prestigi. En una recepció a casa seva, reconeix en una de les dones contractades per al càtering a la seva filla Chiara (Bárbara Lennie) a qui va abandonar amb 8 anys. Chiara li demana que passi 10 dies amb ella en un remota casa a les muntanyes. Anabel accepta. No será l’única cosa inusual.

Fan del seu anterior treball, “10.000 noches en ninguna parte“, tenia marcada en vermell la projecció de la novetat de Salazar. Per això potser m’esperava més. És una pel·lícula correcta però previsible. I em sembla que desaprofita el duel interpretatiu de dues actrius notòries en plans massa oberts. Entre els punts positius, la cinematografia i el vestuari.