L’hivern està sent dur a Brussel·les, que ha passat dos mesos oculta sota un fosc mantell de núvols. Però a més del sol i la promesa de la primavera, el mes de febrer ha comportat una altra gran notícia per als amants de l’animació en totes les seves formes i estils: la 36a edició del festival Anima que s’ha celebrat del 9 al 18 de febrer .
Anima és ja avui una referència en el món de l’animació independent, experimental i europea que si bé no li fa fàstics a alguna que una altra gran producció comercial, es resisteix a cedir-los el protagonisme. Aquí es mouen com peix a l’aigua treballs de creadors independents, petites productores i països amb escassa representació en els circuits de distribució comercials; això sí, amb un pes predominant concedit a les produccions belgues i europees. Només cal fer una ullada a les pel·lícules premiades l’any passat per fer-se una idea de la diversitat i l’originalitat dels treballs que es presenten en aquest festival.
Aquest any els programadors s’han tornat a deixar els ulls per oferir-nos una selecció de primera categoria. Més de 300 llargs i curts de tot tipus i temàtica, multiplicitat de formats i tècniques que van des del 2D, 3D, rotoscòpia, stop motion, aquarel·les i pintures a l’oli fins als experiments més sorprenents, com el curt de final de curs d’una jove estoniana que va animar la seva pel·lícula projectant els dibuixos sobre un bosc a la nit.
Selecció no oficial
Fora de concurs hem pogut gaudir algunes de les pel·lícules més importants de l’any passat, com la multipremiada Loving Vincent de Dorota Kobiela (2017), un recorregut per la vida del pintor Vincent Van Gogh a través d’algunes de les seves obres més significatives, realitzat enterament a l’oli.
Un agradable descobriment ha estat Revolting Times (de Jakob Schuh i Jan Lachauer, 2016), divertida adaptació del ja de per si divertidíssim llibre de Roald Dahl Cuentos en verso para niños perversos.
I no podem deixar passar l’ocasió de recomanar Where it floods , fantàstic llargmetratge independent del nord-americà Joel Benjamin (2017) realitzat amb molt pocs recursos. Narra la història d’una família rural del mig oest dels Estats Units que decideix quedar-se a la seva granja tot i que s’ha produït una inundació de dimensions apocalíptiques que ha fet que (gairebé) tothom abandoni la regió. Vuit anys va trigar el director a acabar la pel·lícula, rascant diners d’on podia, bolcant en ella una passió i paciència infinites i on la falta de mitjans es veu compensada amb uns diàlegs molt ben escrits i un treball pictòric d’una gran bellesa.
Coco, de la seva paisana Pixar, també ha tingut cabuda en Anima, molt merescuda, dit sigui de pas.
Focus a Estònia
Aquest any, en homenatge al centenari de la seva independència, Anima li ha dedicat una retrospectiva al cinema d’animació produït a Estònia, i és que aquesta petita república del Bàltic té una gran experiència en l’àmbit de l’animació, que ha quedat il·lustrada en una sèrie de sessions de curts d’allò més variats. S’han projectat produccions d’estudis com Joonisfilm o Nukufil, de la Estonian Academy of Arts i com no d’Priit Pärn, estrella de l’animació estoniana que va iniciar la seva carrera en l’era soviètica amb pel·lícules absurdes i surrealistes que llavors tornaven bojos als censors i que avui ho deixen a un igualment sorprès.
S’han pogut veure treballs fantàstics com Crocodile, de Kaspar Jancis (2009), delirant relat d’amor frustrat sobre un cantant d’òpera que perd la veu de la forma més humiliant i es veu obligat a guanyar-se la vida embotit en una disfressa de cocodril, o Manivald , de Chintis Lundgren (2017), que ens explica la història d’una guineu de 33 anys bastant pringat i a l’atur i de la seva controladora mare; les vides de tots dos es veuran trastocades amb l’aparició del llop Toomas, un tècnic de rentadores musculós i molt picardiós.
Seguirem informant!
Envía una resposta