La Prière (Cedric Kahn) – Competició
Com en el seu anterior film, “Vie sauvage” (2014), Cedric Kahn retorna a la natura com a espai narratiu. A “La Prière“, la naturalesa imposa alguns dels reptes als quals el protagonista ha de fer front en la seva resurrecció. Els canvis d’estació ressalten el pas del temps, tan necessari en el seu procés curatiu.
Sense família i enganxat a l’heroïna, el jove Thomas (Anthony Bajon) va a una granja de rehabilitació governada per un ordre religiós als Alps. Un dels seus guardians és un capellà antic alcohòlic interpretat per Alex Brendemühl. No un veritable creient, Thomas haurà de fer front al mono i a adaptar-se a les fèrries condicions de la comunitat. A punt d’abandonar, una noia (Louise Grinberg) el convencerà per continuar. I d’aquí a un miraculós procés de conversió. Amb una gloriosa escena amb Hanna Shygulla com a mare superiora inclosa.
Malgrat totes les referències religioses, en la roda de premsa, Kahn rebia sorprès els afalacs pel seu coratge en fer aquesta pel·lícula tan religiosa en un país laic com França. “Not at all” (de cap manera), ha respost a la pregunta de si resava. I és que, molt al seu pesar, el pes religiós pot aclaparar. Jo he de confessar que m’he sentit superada per aquests moments. Bastant previsible, però és cert, que, en fred, la pel·lícula va guanyant per moments.
Figlia Mia (Laura Bispuri, 2018) – Competició
És estiu i Vittoria, de nou anys, viu amb els seus pares en un dels pocs pobles de Sardenya que no atreuen al turisme; un terreny aspre i polsegós que remarca certa sensació de fàstic contagiós. La història segueix a la nostra protagonista per l’aventura del descobriment d’un misteri familiar; un passeig en el qual treuen el cap les preguntes incòmodes, la sorpresa infantil, la maternitat i l’exploració del paisatge.
El segon llargmetratge de la directora italiana Laura Bispuri que s’endinsa en les interioritats d’una família humil, prenent l’illa de Sardenya com a metàfora d’aquest petit món construït sobre un secret i del que és difícil fugir sense fer mal a ningú. Compta amb la veterana Valeria Golino, Alba Rohrwacher i la nena Sara Casu. A la pel·lícula li falten ritme i empatia i abusa de l’acostament visual als seus personatges amb primers plans i plans molt curts que a la llarga aclaparen; avorreix per moments i no aconsegueix transmetre cap emoció.
Aggregat (Marie Wilke, 2018) – Forum
Ens endinsem en aquest documental que s’integra en la secció Fòrum i que retrata el panorama polític de l’Alemanya d’avui des del punt de vista del màrqueting del propi Bundestag, amb el seu “infomobile”, una caravana itinerant disposada a narrar les meravelles de la democràcia entre divertides simulacions de votació parlamentària amb els ciutadans.
Però el documental, que arrenca d’una manera distesa i irònica, es topa amb la realitat que prové dels testimonis dels propis ciutadans; de com observen l’actualitat política i la realitat social: la preocupació per les pensions, pels treballs mal pagats, pels immigrants que – asseguren – arriben “per robar-los el treball”. Els polítics i la corrupció, els partits de dreta i esquerra, la manipulació dels mitjans de comunicació, tot s’observa amb lupa en un document sense concessions, tan aplicable a la situació polític-social d’aquest país des del qual escric, com d’un altre qualsevol, diguem, el país des del qual vinc.
“Eva” (Benoit Jacquot, 2017) – Competició
Nova adaptació de la novel·la de James Hadley Chase que ja va ser portada al cinema per Joseph Losey el 1962 amb millor fortuna que en aquesta ocasió. Eva, una prostituta el principal objectiu de la qual és treure al seu marit de la presó, es creua en el camí amb Bertrand Valade, un dramaturg d’actualitat; aquest èxit es basa en un secret que també serà el condicionant de la resta de la seva carrera com a escriptor.
No és una qüestió de fredor, ni d’excessos; simplement una no arriba a creure’s al personatge d’Eva, interpretat per Isabelle Huppert, i això fa que se’ns faci difícil encaixar el desenvolupament de la història. Es desaprofiten oportunitats d’explotar la història (el passat d’ell, per exemple, o algunes resolucions exprés com passa amb dos personatges secundaris). Així i tot, malgrat despatxar algunes seqüències sense miraments, el conjunt de la pel·lícula es fa llarg i tediós. Ens posen en safata l’oportunitat de revisar la versió de Losey interpretada per una altra gran del cinema francès, Jeanne Moreau.
Envía una resposta