Després d’”El espinazo del diablo” i “El laberinto del fauno”, Guillermo del Toro torna a desviar la història del segle XX cap al fantàstic, amb el seu estil únic i peculiar. Més romàntic, optimista, cinèfil, sigui com sigui, no es pot negar que “La forma del agua” és una criatura seva que val 13 nominacions als Oscar.
Estats Units, els anys més durs de la Guerra Freda. L’Elisa és una dona muda i solitària que treballa en un inquietant laboratori militar. Un dia, descobreix un experiment classificat com a secret que li canviarà la vida per sempre.
“La forma del agua” té un munt de referents. La base és una història d’amor al més pur estil de “La bella i la bèstia”, però hi ha molt més. Hi ha un aire Jeunet amb una Amélie gòtica, un toc Burton i la seva foscor, un homenatge als monstres de la Universal i al cinema musical, un punt de cinema negre i la música d’Alexandre Desplat per arrodonir el conjunt.
I l’aigua és l’element més poderós que existeix diu del Toro, perquè per la seva naturalesa fluïda res la deté. No té forma; pren la del recipient que ocupa. I exactament això mateix es pot dir de l’amor. Pots enamorar-te d’algú més gran, o d’algú del teu propi sexe o amb una creença religiosa o una ideologia política diferent de la teva. I el resum és que l’amor trenca tots els obstacles fins i tot l’absència de paraules o ser d’una altra espècie, en aquest cas.
Darrera del conte fantàstic i de la història d’amor impossible també es troba la lluita del bé contra el mal, l’horror dels monstres interiors, la crítica social i la reivindicació de la diferència amb aquesta galeria de personatges “diferents” que miren de salvar-se entre ells i lluitar contra el poder que els ha fet invisibles. I d’amor a amor, hi ha l’adoració al cinema que és el que ho lliga tot. Aquest amor pels musicals i el munt de referències que comencen per “Cantant sota la pluja”, continuen per “La dona i el monstre” i acaben amb “Frankenstein”. Perquè si una cosa estima per sobre de tot Guillermo del Toro és el cinema.
El resultat de tot plegat és una pel·lícula màgica, preciosista, un conte tendre i cruel a parts iguals amb uns personatges que es fan estimar (o odiar, si és el que toca) com Sally Hawkins (una secundària que pren el protagonisme i trenca els esquemes estètics de la protagonista) i Richard Jenkins (meravellós), Octavia Spencer (el contrapunt perfecte de veu de la consciència i humor però que fa el seu paper de sempre), Michael Stuhlbarg (aquell científic entre dues aigües) i Michael Shannon (un dolent amb l’entitat que ha de tenir un dolent) sense oblidar el monstre (Doug Jones). I sí, és una pel·lícula nyonya amb alguna escena que penses, aix, com quan l’Elisa li explica la seva primera experiència sexual amb el monstre (cal?) o quan s’omple tota una habitació d’aigua sense cap llei física que li ho impedeixi.
Segons ha explicat Guillermo del Toro en diversos mitjans ell considera les pel·lícules anteriors com a reflex de la seva infantesa mentre que “La forma del agua” és la primera que reflecteix el que sent com a home adult. El seu missatge és que ens hem de comunicar i estimar-nos. Que el seu cinema previ parlava de pèrdua i aquest, d’esperança.
I el tema és entrar-hi, creure, no horroritzar-se més del compte i deixar l’escepticisme de banda amb el missatge de què l’amor pot amb tot, inclús amb la diferència. Si ho aconseguiu, segurament la trobareu maca, romàntica i meravellosa. Si no, segurament la nyonyeria us matarà cap altre sensació. El que sembla és que a jutjar per les 13 nominacions als Premis Oscar, molta gent s’hi està submergint amb ganes en les aigües de Guillermo del Toro.
Envía una resposta