Andrei Kurkov va ser traductor de japonès per a la KGB i la policia, i vigilant de presons a Odessa mentre escrivia contes infantils. I com ell, peculiar, és la trama de crims que ens porta a “Muerte con pingüino” amb un escriptor arruïnat i el seu company de pis, un pingüí tristot i deprimit, Misha.
En Viktor, és un escriptor sense ni un euro, l’ha deixat la seva nòvia, té fred. Imagineu si se sent sol que decideix adoptar a un pingüí. No sap que aquest nou company de pis, Misha, també està deprimit: deixa anar sospirs melancòlics quan xipolleja a la banyera d’aigua gelada i es tanca a l’habitació com un adolescent. Ara Viktor no només està trist, sinó que ha de consolar el seu amic. I a més alimentar-lo. Tot es complica quan un gran diari li encarrega escriure esqueles -esteles, com diuen al llibre- de personatges públics que encara estan vius. Sembla una tasca fàcil. Però no ho és: els protagonistes de les seves necrològiques comencen a morir en estranyes circumstàncies poc després que escrigui sobre ells. Misha i Viktor es veuen atrapats en una trama absurda i violenta.
La novel·la explica la història de Viktor, un tipus que tracta de sobreviure en la realitat postsoviètica. Voldria escriure una novel·la però el full en blanc pot amb ell i acaba escrivint “esteles” de personatges públics encara vius que, curiosament, comencen a morir a poc a poc. El seu pingüí, Misha, és el seu únic vincle sentimental amb la realitat.
Quan l’URSS va col·lapsar, ho va fer també la forma de vida de milions de persones. La gent va començar a evitar als seus amics perquè no els demanessin res. La moralitat va ser la segona víctima d’això. Tothom estava disposat a fer coses il·legals per sobreviure, l’únic problema era el límit que es posava cada un i aquest és el drama de Viktor. Ell prefereix no donar-se per assabentat de qui està darrere d’aquestes morts que comencen amb una necrològica seva. Sap que quan sàpiga la veritat també arribarà el seu final.
“Muerte con pingüino” és una novel·la policial peculiar que s’allunya de tòpics. Té una pàtina gris, melancòlica que ho envolta tot, però a la vegada amb una tendresa que contrasta amb la facilitat que apareix la mort, un cop i un altre, en la trama. I el de menys és resoldre els crims, en el fons ja se sap què passa, és conviure amb dos personatges (en Viktor i el seu pingüí) que són tan iguals, que arrosseguen tant les seves vides, que l’un no pot viure sense l’altre. I al seu costat una desfilada d’acompanyants amb peculiaritats marcades, també amb el seu punt de tendresa, que mostren una societat que malviu com pot i que busca la companyia de manera desesperada.
La presència de la mort és tan habitual que, vist d’un punt de vista occidental, és el que resulta més curiós, més xocant. Mor gent d’una manera o d’una altra i ningú no s’immuta i el més normal és contractar un pingüí per al funeral. Per això resulta tan important localitzar aquesta novel·la en una època fosca i corrupta. Amb mitjans de comunicació parlant de crims a tort a dret mentre la resta de societat s’ho mirava com si no anés amb ells, com el Viktor fa, que no vol pensar. I el llegir-ho ara ficcionat sembla impossible i atrapa al lector en una mena de món inventat, surrealista fins i tot, que resulta que va ser real. I com sempre la realitat supera la ficció.
Envía una resposta