15:17 Tren a París | La Finestra Digital
15:17 Tren a París
2Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

Spencer Stone, Alek Skarlatos i Anthony Sadler són tres nois nordamericans que el 2015 es trobaven de viatge per Europa quan van agafar un tren a Amsterdam en direcció a París. Al mateix tren va pujar Ayoub El-Khazzani carregat amb una bossa plena d’armes de foc, disposat a matar tants passatgers com podés. Però en veure el que estava passant, els tres no van dubtar en reduir el terrorista i evitaren així el que hagués pogut ser un nou atac jihadista amb un munt de víctimes.

En un pseudoexercici de cinema verité, Clint Eastwood es decideix a explicar-nos això, adaptant el llibre escrit per Anthony Sadler, i amb els tres protagonistes reals autointerpretant-se a “15:17 Tren a París”. Prescindint d’artificis i efectes especials, i com resa el cartell buscant “una història sobre com gent corrent es poden convertir en herois”.

Així que anava preparada per trobar-me una pel.lícula sobre herois, déu i la pátria. El que no anava preparada era per trobar-me amb un film que no té un sol gram de pericia cinematogràfica. Muntatge atropellat, música a destemps, diàlegs buits i ridículs, i la decisió d’interrompre qualsevol tensió fent saltar la història cap a anècdotes que no aporten res més que matar l’atenció del pobre espectador a base de càstigs escolars, obsessió per fer-se selfies o gerres de cervesa.

15:17 Tren a París

Per resumir-ho ràpid, el fet central que motiva “15:17 Tren a París”, que Stone, Skarlatos i Sadler van placar un terrorista al que li van fallar les armes fins a dues vegades, dóna exactament per un minut de la pel.lícula (I sabent això, no hauria estat millor fer un curt o un documental?). La resta és palla, absurda i avorrida que pretesament ens hauria de donar un context sobre les vides i motivacions d’aquests tres joves però que no ho aconsegueix en cap moment (i francament tampoc posa gaire esforç en intentar-ho). Si Eastwood pretenia dotar d’èpica que amb un acte de coratge els tres protagonistes evitessin el que hauria pogut acabar en massacre, aconsegueix el contrari, desposseir els fets de qualsevol interès.

Salts temporals endavant i endarrera, ens fan passar de la seva infantesa quan es fiquen en embolics a l’escola i van al bosc a jugar amb pistoles de plàstic cridant perles com “La guerra mola” (literalment!) fins a la seva vida d’adults de viatge per Europa. I tot és tant inconnex i narrativament insubstancial que tres nois que són amics des de petits no tenen ni una sola frase interessant a dir-se els uns als altres en tot el seu temps junts. El pitjor no és que Stone, Skarlatos i Sadler no tinguin cap habilitat actoral, cosa que podria contribuir a l’autenticitat de la pel.lícula. El pitjor és tota la resta, el guió, la direcció, el muntatge, l’elecció de plans, l’actuació dels que sí són professionals.

Al final quan acaba “15:17 Tren a París” només t’ocupa el cap una pregunta “Què has fet Clint Eastwood”? Sembla tant inconcebible que el director de “Million Dollar Baby”, “Medianoche en el jardín del bien y del mal”, “Mystic River” o “Gran Torino” hagi perpetrat els 90 minuts que acaben de passar per davant dels teus ulls, que dubtes de si el bo d’en Clint no estava prenent el sol i unes caipirinyes mentre li cedia la càmera i el megàfon al seu becari. Perquè si realment va ser ell el que va dirigir el rodatge només li correspon el títol d’una altra de les seves pel.lícules: Sense Perdó.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies