La tristeza de los ogros
4Valoració
Puntuació dels lectors: (1 Vot)
4.9

Als Teatros del Canal de Madrid, es representa La tristeza de los ogros, estrenada a Bèlgica i representada el 2013 al Temporada Alta. Aquesta peça de Fabrice Murgia s’autodenomina com “un conte oníric sobre el desarrelament que dibuixa la metamorfosi adolescent”. Una definició que, possiblement, no reflecteixi la proposta de l’autor belga que entenem que també dirigeix l’espectacle encara que ningú ho signi.

Des de l’horror dels casos reals de Natascha Kampush (Olivia Delcan) – a la qual no entenc per què la batejen com Leticia- i Bastian Bosse (Nacho Sánchez), Murgia proposa crear un conte conduït per una nena terrorífica (Andrea San Juan) que ens guanya des de l’inici de la funció.

Examinant la posada en escena des de l’inici en una atmosfera fantasmagòrica, amb una Andrea San Juan amb veu distorsionada i un vestuari de pel·lícula de terror gore, veiem com se’ns ven una peça de terror que acaba desembocant en alguna cosa totalment ñoña i sense profunditat. Per desgràcia, tot se centra en la visió estètica del mecanisme de projeccions, de diverses càmeres gravant en directe, de les caixes / peixeres on tanquen a dos personatges… Tots aquests mecanismes són utilitzats com a fi en si mateix i no com a mitjans per tractar d’emocionar al públic. Perquè la veritat és que en aquesta funció, malgrat el gran desplegament, no s’aconsegueix emocionar ni a l’apuntadora. Sorprèn apreciar el gran semblant entre les escenificacions de diferents països i l’espanyola tenint en compte que l’autor (i director?) va afirmar que no faria el mateix espectacle després de preguntar-li que què canviaria d’aquest.

La tristeza de los ogros

La direcció d’actors brilla per la seva absència. Delcan, Sánchez i San Juan defensen sols als seus personatges i amb indicacions errònies que sumen una tediosa transcendència als fets i que no permet respirar a l’espectador. Es troben moments en els quals s’aprecia un to sarcàstic que acaba enfonsant-se en un melodrama per falta de treball de direcció. Es troba a faltar un joc perspicaç de contraris en els quals poder riure en moments tràgics o en els quals l’actor i les actrius puguin oblidar la serietat. San Juan, per sort, ho aconsegueix fer més sovint i sedueix al públic durant tota la funció. És aire fresc enmig d’aquesta telenovel·la belga.

D’altra banda, és una llàstima que desaparegui el conte que pretenia explicar l’autor. Es troba, llavors, una fallada dramatúrgica per no traslladar-nos a aquest conte oníric que prometien. És possible que el terme “conte oníric” pugui voler donar llibertat a les creadores per mostrar el que els doni la gana, però és veritat que la funció transcorre sense tractar de mantenir el to fantasmagòric de l’inici.

La tristeza de los ogros és una aposta fallida dels Teatros del Canal posat que decideix programar una funció que no explica res nou i que aconsegueix el mateix efecte que llegir un article de premsa sobre Natascha i Bastien.

Comparteix...
Tweet about this on TwitterShare on Facebook0Email this to someoneShare on Google+0Pin on Pinterest0Print this page

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies