Després que s’hagués de suspendre bastants mesos la producció per un accident del protagonista, Dylan O’Brien durant el rodatge, per fi ha pogut arribar a les pantalles “El corredor del laberinto: La cura mortal”, l’entrega que posa fi a la trilogia basada en els llibres de James Dashner i que torna a dirigir, com les dues anteriors, Wes Ball.
Seguint als fets de l’anterior entrega, després d’haver estat traits per la Teresa (Kaya Scodelario), el grup de superviventes format per Thomas (Dylan O’Brien), Newt (Thomas Brodie-Sangster) i Fritanga (Dexter Darden), es disposen a lliberar el seu company Minho (Ki Hong Lee) de les mans de l’organització CRUEL. Això els portarà cap a la última ciutat que queda en peu, on un grup de científics liderats per Ava Paige (Patricia Clarkson) intenten trobar una cura per una humanitat on cada vegada hi ha més infectats. Ajudats per rebels com la Brenda (Rosa Salazar), el Jorge (Giancarlo Esposito) i el Vince (Barry Pepper), el grup veurà posades a prova com mai la seva amistat i les seves conviccions, mentre a les seves mans està el futur del món sencer i s’apropen a l’enfrontament final amb Janson (Aidan Gillen), el cap de seguretat de CRUEL
“El corredor del laberinto: La cura mortal” tanca doncs la trilogia i a diferencia d’altres distopies de la mateixa generació com Divergente o Los juegos del hambre, aquí la producció va decidir no dividir la última part en dues pel.lícules. Tot i així, i malgrat que el film arranca sense preambuls amb una escena d’acció, el resultat és un metratge de 142 minuts que arriben a fer-se massa llargs.
Hi pesa el fet, com passa també a altres històries similars, que un cop passada la originalitat del plantejament inicial (aquí el misteri del laberint), quan els protagonistes s’endinsen en el “món real” tot plegat es perd i s’allargassa, quan no cau en tòpics ja vistos. D’això peca també el guió de T.S. Nowlin que es reitera massa, i quan no s’atreveix a dotar de més fons línies argumentals com la de la societat que viu a les portes de la ciutat, les subtrames li queden desdibuixades.
En tot cas, “El corredor del laberinto: La cura mortal” segueix tenint el seu punt fort en les escenes d’acció, adrenalíticament ben rodades i amb uns efectes especials on s’hi nota el pressupost sense resultar embafadors. Tampoc li costava massa a aquest tancament de la història remuntar per sobre d’una segona entrega bastant fluixa, però quedant-nos amb el positiu, entre les escenes d’acció i la definició de les relacions entre els personatges, tenim el tancament que tocava, tot i que amb força minuts menys ja haguessim fet el fet. I en qualsevol cas, no aconsegueix treure’ns de sobre la sensació que la batalla de les anomenades distopies adolescents ja fa temps que la va guanyar “Los juegos del hambre” i tot el que va venir després sona a sucedani.
Envía una resposta