Tot i que ja havien fet tres pel.lícules junts abans, el tandem format per Olivier Nakache i Eric Toledano va assolir fama mundial amb l’èxit de “Intocable” (2011). Un èxit que no van aconseguir repetir amb la posterior “Samba” (2014), però que ara es disposen a recuperar amb una comèdia que, sense renunciar a unes quantes notes de denuncia social, prioritza les situacions còmiques per damunt de tot.
En aquesta ocasió, a C’est la vie, com a protagonista ja no compten amb Omar Sy sino amb un repartiment coral format per un organitzador de bodes (Jean-Pierre Bacri), la seva mà dreta (Suzanne Clément), cambrers, un fotògraf en hores baixes (Jean-Paul Rouve) i el seu becari, cuiners sense declarar, un cantant d’orquestra, una cap d’equip més donada a provocar discusions que a resoldre-les, i una parella que espera que el dia del seu casament sigui tant especial com havien sommiat. La cerimònia es celebra en un castell del segle XVIII, que aviat es convertirà en l’escenari de tota mena de problemes i despropòsits que presenciarem entre bambalines seguint tots els membres d’aquesta troupe.
Amb un guió que divideix l’acció en diferents franges horaries que recorren de l’inici al final el casament, C’est la vie transcorre com una sitcom esbojarrada que poca cosa més preté, però sí aconsegueix, que fer passar una bona estona a l’espectador.
C’est la vie parteix de certs tòpics en els seus personatges, i els seus acudits no serien del més original, pero en conjunt Nakache i Toledano demostren un bon domini per fer que el circ no pari al llarg de la història, aprofitant els espais en els que situen la seva pel.lícula i amb el seu to de lleuger vodevil arrencaran uns quants somriures a les sales de cine.
Envía una resposta