Arriba per fi als cinemes “Llámame por tu nombre” (“Call me by your name”), dirigida per Luca Guadagnino, una d’aquelles pel·lícules de les que sentim a parlar, superlativament, molt abans de la seva estrena i és el moment de comprovar si hi ha per a tant. James Ivory adapta a la novel·la “Llámame por tu nombre” d’André Aciman per transportar-nos a l’estiu de 1983 en què Elio coneix Oliver i tot esclata.
Elio (Timothée Chalamet), un jove de 17 anys, passa el càlid i assolellat estiu de 1983 a la casa de camp dels seus pares al nord d’Itàlia. Es passa el temps sense fer res, escoltant música, llegint llibres i nedant fins que un dia el nou ajudant americà del seu pare arriba a la gran vila. Oliver (Armie Hammer) és encantador i, com Elio, té arrels jueves; també és jove, segur de si mateix i atractiu. Al principi Elio es mostra una mica fred i distant cap al jove, però aviat tots dos comencen a sortir junts d’excursió. Elio comença a intentar acostaments cap a Oliver que es fan cada vegada més íntims, fins i tot malgrat que, com diu Oliver, “són coses de les que no es pot parlar”. I mentre l’estiu avança, l’atracció mútua de la parella es fa més intensa.
“Llámame por tu nombre” és una fruita d’estiu: dolça, fresca i de pell vellutada. Una història d’amor que es cou a foc lent, amb la mandra de l’estiu que ens fa desitjar migdiades quan la calor ens aixafa les ganes de fer res més. Que sigui una història d’amor homosexual és el de menys perquè es tracta amb tanta naturalitat que no la fa diferent a qualsevol altra. El relat que ens porta “Llámame por tu nombre” és universal.
El seu director és Luca Guadagnino, responsable de treballs com “Melissa P.”, “Cegados por el sol” o ”Yo soy el amor”. Els seus protagonistes: Timothée Chalamet que es va posar en la pell de Tom, als 15 anys, a “Interstellar” i a qui veurem aviat a un altre hype, “Lady Bird” i Armie Hammer (“Animales nocturnos” o “Mine”). James Ivory (ni més, ni menys) adapta la novel·la “Llámame por tu nombre” d’André Aciman. Estrenada mundialment en el passat Festival de Sundance , al gener del 2017, ha aixecat autèntiques passions no només entre el públic dels col·lectius LGBT sinó també entre la resta d’espectadors i la crítica.
En aquesta mena d’històries el que cal és que et transmeti el que senten els protagonistes com si tu també ho visquessis en aquell moment. El desconcert d’un nou sentiment, la incertesa del que sent l’altre, el vertigen de ser correspost i, finalment, cedir a qualsevol reticència i llençar-se al buit sense que importi res més. I “Llámame por tu nombre” és una joia en aquest sentit. Embolcalla l’espectador i el posa enmig de la parella protagonista formada per dos actors Timothée Chalamet i Armie Hammer que estan immensos en els seus papers, sobretot el primer que ja ha rebut una nominació als Oscars per la seva interpretació. L’empatia que es crea amb la parella i, en especial, amb la muntanya russa que viu Elio és aclaparadora, en alguns moments.
Us puc dir també que jo acabaria la pel·lícula una mica abans, però és una apreciació personal que no m’ha espatllat la sensació d’estar al davant d’una pel·lícula que et toca sense remei i que queda en la memòria. Una deliciosa història d’amor.
Envía una resposta