Los archivos del pentágono
7.7Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

En un dels gags de l’obertura dels passats Globus d’Or, Seth Meyers anunciava que una de les candidates als premis era una pel.lícula dirigida per Steven Spielberg i protagonitzada per Tom Hanks i Meryl Streep. Acte seguit una noia entrava a escena amb un munt d’estatuetes, com si amb aquestes credencials ja no fes cap falta ni saber qui eren les altres nominades per donar per suposat que guanyaria. Però ves per on, en acabar la nit, “Los archivos del Pentágono” marxava a casa sense cap guardó.

La mateixa situació s’ha repetit ja en unes quantes gales de premis i la pregunta obvia és si la suma dels factors que composen aquesta pel.lícula dóna com a resultat indiscutible la millor pel.lícula de l’any. La meva resposta és que no, tot i que també cal reconèixer-li que no desmereix les nominacions que li han anat arribant com a reconeixement de diferents associacions.

Situada al 1971, “Los archivos del Pentágono” recrea la història real de la decisió crucial que van haver d’afrontar diaris com el Washington Post quan els van arribar una sèrie de documents declarats secrets amb evidències de mentides i manipulacions sobre la gestió de la Guerra del Vietnam per part del govern. El dilema arriba en un moment en que el New York Times se’ls havia menjat terreny i una difícil situació financera els havia forçat a afrontar una oferta pública d’accions amb serioses implicacions legals. Així que quan la propietaria del rotatiu, Katharine Graham (Meryl Streep) i l’equip periodístic liderat per Ben Bradlee (Tom Hanks) i Ben Bagdikian (Bob Odenkirk) van ser conscients del material que tenien entre mans, els va tocar decidir si publicar-lo posant en risc el seu futur i enfrontar-se al govern, o bé adoptar una postura prudent i oblidar la primicia.

Los archivos del Pentágono

Analitzem doncs els factors. Per una banda, el guió és obra de Liz Hannah i de Josh Singer, que ja havia atacat temàtiques equiparables a aquesta a “Spotlight“, “El quinto poder” o “El ala oeste de la Casa Blanca“. A la seva narració li costa una mica agafar el ritme però quan ho aconsegueix transforma aquest dilema periodístic en una emocionant intriga on intervenen des de les emocions humanes més bàsiques fins a les diatribes sobre estructuració social més complexes.

Darrera la càmera hi ha Steven Spielberg. I encara que en pràcticament tot el film no abandona el terreny de la comoditat, demostra una vegada més perquè és un gran director. Spielberg aconsegueix filar els plans de la pel.lícula per anar construint un crescendo cap a l’èpica periodística, culminant les trames personals amb la imatge de les rotatives a tota maquina disparant la llibertat de premsa i el dret a la informació a través d’engranatges, paper i tinta. Tot plegat animat per la partitura de John Williams i el sobri joc de llums i ombres del cinematògraf Janusz Kaminski.

I a escena tenim un cast d’aquells que fan enveja, liderat per Meryl Streep i Tom Hanks. Cap dels dos fa el millor paper de la seva carrera. Ella sobretot excel.leix per l’enfrontament a tots els homes que es passen tota la pel.lícula menystenint-la. I ell abusa d’alguns gestos i no aconsegueix fer oblidar la oscaritzada interpretació del mateix personatge de Jason Robards a “Todos los hombres del presidente“. Però junts demostren ser del més gran amb que es pot comptar en un repartiment, i acompanyats d’altres pesos de la solvencia de Bob Odenkirk, Bradley Whitford, Bruce Greenwood o Sarah Paulson li donen solidesa i atemporalitat a la història.

Un per un, elements de sobres per que aquesta sigui, no una pel.lícula rodona ni la millor de l’any, però sí una digna de reconeixement entre les més destacables del 2018. I més enllà, el que més destaca a “Los archivos del Pentágono” és el seu tema i com, en una època força desgraciada per mitjans plagats de fake news i venuts a interessos econòmics i polítics, ens posa la pell de gallina recordar que anys enrera, el quart poder significava alguna cosa, els periodistes escrivien amb llibertat i compromís, i es podia declarar amb orgull que “la gent mereix la veritat i no que li menteixin”.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies
X