La Molly Bloom (Jessica Chastain), sota la supervisió del seu estricte pare (Kevin Costner), anava camí de convertir-se en estrella olímpica dels salts de ski. Però una circunstancia fortuita li va truncar la carrera esportiva. Disposada a reinventar-se a sí mateixa, decideix posposar els estudis de dret i entrar a treballar com a assistent per un emprenedor que coneix en un bar (Jeremy Strong). Ben aviat el seu cap li proposarà ajudar-lo amb una partida de póker que organitza setmanalment i on, previ pagament d’una alta suma per l’entrada, els jugadors s’aposten grans quantitats de diners. La Molly s’anirà implicant més i més en aquest món on es creuarà amb empresaris, estrelles de Hollywood, esportistes i mafiosos. A mida que les apostes de les partides pugen, també ho fa el risc, fins al punt que la Molly acabarà detinguda pel FBI i convertida en carn de sucosos articles a la premsa. L’ajuda de l’advocat Charlie Jaffey (Idris Elba) serà l’única via per recuperar la reputació, la innocència i la llibertat.
Per la seva estrena com a director, el productor i guionista Aaron Sorkin ha escollit la historia d’un personatge real, adaptant el llibre escrit per la mateixa Molly Bloom amb les seves memòries.
I el principal as a la màniga de Sorkin és l’actriu protagonista escollida per posar-se a la seva pell. Una Jessica Chastain que torna a demostrar un cop més, i ja en van unes quantes, la seva gran capacitat d’omplir de força en pantalla a caràcters femenins potents. No infalibles, perquè de febleses el personatge en té unes quantes, però si amb la valentia de fer front a les inseguretats com tota una lluitadora.
Però per completar la seva mà també compta amb tot el saber fer acumulat al llarg dels anys de carrera encara que fins ara no s’hagués assegut a la cadira de director. Per una banda els diàlegs, marca de la casa, tot i que aquí un punt rebaixats i no tant espessos com en altres de les seves obres. Per l’altra un discurs construït en diferents línies temporals i escenaris que amb la seva alternança van forjant a la pel.lícula tant el personatge com el seu context. Sumem-hi un muntatge que sap quan ha de portar al límit extrem la quantitat de plans per minut (l’espectacular obertura) i quan he baixar el ritme per deixar que l’espectador es situï o entengui les normes del póker.
I finalment la consciència de que “Molly’s Game” és la història de Molly Bloom, però a la vegada és l’excusa per realitzar un incisiu retrat d’una societat carregada de hipocresies i avaricies, de les maneres de funcionar de la justicia o la premsa, de com es jutja l’èxit i també de les conseqüències personals dels conflictes relacionals entre un pare i una filla.
Bona nota doncs, pel debut de Sorkin com a director i que demostra que, tot i que els seus guions en mans de David Fincher (La red social), Danny Boyle (Steve Jobs) o Christopher Misiano i Alex Graves (El ala oeste de la Casa Blanca) puguin brillar encara un punt més, quan ell agafa les regnes és capaç de facturar un film entretingut sense renunciar a la densitat de plantejaments.
Envía una resposta