El nord-americà Todd Haynes adapta el llibre ‘Maravillas’ de Brian Selznick, un autor ja adaptat a “La invención de Hugo” per Scorsese. Després de “Carol”, Haynes s’endinsa en un cinema més familiar sobre dos nens que busquen la seva identitat.
Els protagonistes són un nen i una nena que, en diferents línies temporals, emprenen els seus viatges de recerca. En Ben (Oakes Fegley) ha perdut la seva mare (Michelle Williams) en un accident de cotxe i viu amb la seva tieta i dos cosins. Mai no va arribar a conèixer el seu pare i no en sap res més del que ha imaginat al llarg dels anys perquè la seva mare mai no volia parlar-n’hi. El dia que un llamp el deixi sord, trobarà per fi una primera pista que el portarà a viatjar fins a Nova York per intentar trobar-lo. Per altra banda, la Rose (Millicent Simmonds), una nena sorda que viu el final del cinema mut, l’arribada del sonor i admiradora d’una de les estrelles de les pel·lícules (Julianne Moore), fuig també a Nova York en busca d’emocions i d’una comprensió que no troba a casa.
La història de Rose que està rodada en blanc i negre, sense so, amb una banda sonora musical que realça i subratlla cada un dels moments contrasta amb la història d’en Ben situada en una Nova York multiètnica i multicultural, en plena decadència urbanística i al so de la música de color. Dos protagonistes infantils en dos móns molt diferents que tenen res, en principi, en comú excepte la sordera, el silenci que els envolta.
Haynes s’endinsa en el cinema familiar després de “Carol” d’una manera irregular. Continua mantenint la marca de qualitat de la casa amb aquest gust delicat per a l’estètica i la música (a càrrec de Carter Burwell) que ho engloba tot. Però “El museo de las maravillas” comença confosa, costa saber una mica on anirà a parar tot allò tan dispar que t’expliquen, però es prou interessant, màgic i tendre com per voler saber-ne més. Després el mestratge de Haynes sap fer confluir aquests dos mons tan aparentment allunyats. Amb ell es complementen i emocionen. Però aquesta part central del film s’espatlla amb un desenllaç massa explicatiu, d’aquells que no acaben mai de trobar el punt final i amb un excés de sucre, forçant l’emoció que ja havia arribat de manera natural i embafant el que podria haver estat un molt bon record.
Envía una resposta