P.T. Barnum (Hugh Jackman) va créixer essent el fill del sastre de families benestants, ignorat i despreciat pels més rics, sommiant que algún dia podría tenir ell la seva vida i compartir-la amb l’amor de la seva vida, la Charitty Hallet (Michelle Williams), filla dels seus patrons. De grans tot sembla haver-se complert quan aconsegueixen casar-se, tenir dues filles i una vida sencilla però feliç. Les ambicions d’en P.T. es desfermen el dia que se li acut muntar un espectacle de circ reunint a una colla de freaks que inclou una dona barbuda que canta (Keala Settle), un gegant (Radu Spinghel), dos trapecistes de color (Zendaya i Yahya Abdul-Mateen II), un nan (Sam Humphrey) o un home llop. Associat amb un jove dramaturg (Zac Efron), sembla que P.T. Barnum ha aconseguit per fi ser la sensació del món de l’espectacle. Però a mida que van augmentant els ingressos i el seu estat social, també ho faran els conflictes personals i amb una societat que no està disposada a acceptar de bon grat ni els diferents ni els nousrics.
Inspirant-se molt lliurement en la figura real de Phineas Taylor Barnum, Jenny Bicks i Bill Condon (Chicago, Dreamgirls) el.laboren una història concebuda per ser un espectacular musical i, no obstant el “però”, el “si no fos per…” són els termes que acaben marcant el resultat.
El seu guió vol tocar la fibra sobre les coses importants de la vida, la superació personal, la discriminació, l’acceptació del diferent i moltes altres coses. Però el seu desenvolupament resulta tant ensucrat com constantment previsible i sense ganes de mullar-se a fons en res que es pugui sortir de la pauta per voler agradar tothom.
Michael Gracey s’hi estrena com a director i en algún moment aconsegueix escenes inspirades, com el ball al terrat entre el matrimoni Barnum o el número de trapeci del personatge de Zendaya. Però a Gracey se li nota el seu passat videocliper i mostra una gran mancança per les coreografies en cinema. Al final la seva forma de rodar, i les eleccions de fotografia o muntatge acaben deslluint uns números musicals que, amb el circ i el color com a peces centrals, haguessin pogut donar molt més de sí.
En un musical és important comptar amb actors que sàpiguen cantar i ballar amb certa solvència i “El gran showman” compta sobretot amb el talent i l’entusiasme de Hugh Jackman i Zac Efron, que ja havien demostrat en el passat el seu do. Aquí s’hi poden sumar el carisma de Keala Settle i Zendaya. Però en general, el film està massa ple de personatges secundaris que es queden sense desenvolupar o que no van més enllà del cliché més descarat.
I evidentment, en un musical compta la música i en la composició de les lletres de “El gran showman” es tenia ni més ni menys que a Benj Pasek i Justin Paul, els premiats lletristes de “La La Land”. Aquí composen quatre temes centrals “The greatest show”, “A million dreams”, “This is Me” i “Rewrite the stars” que en el marc de la pel.lícula funcionen en els moments més inspiracionals i potents. Però musicalment el to és bastant monòton, no s’atreveix a explorar estils ni instrumentacions diferents, i es repeteix massa. A banda que tampoc aconseguirá que cap de les cançons us les emporteu a casa com aquelles que no pots deixar de taralejar després d’haver vist un musical.
Sense arribar a ser un mal espectacle, a “El gran showman” se li veu que sempre transita per la comoditat i la complaença. Massa “peròs” doncs per a un musical al que se li nota que naixia amb ambicions però on al final lo de “gran” li ve gran, massa gran, a aquest show.
Envía una resposta