La carta de presentació del joveníssim director rus Kantemir Balagov és un compendi de decisions arriscades i no sempre entenedores que quallen un ambiciós document sobre la cara més amarga de la convivència ètnico-religiosa al Caucas Nord de finals de la dècada dels noranta.
La pel·lícula s’enceta amb una escena festiva: una família jueva recentment establerta a la ciutat de Nalchik celebra el futur enllaç entre el David (Veniamin Kac) i una noia local. La tradició mana i, malgrat que som en una llar modesta, els convidats fan l’esforç i s’engalanen per un àpat d’excepció que anticipa l’inevitable sessió de ball a la part final de la nit. La Ilana (Darya Zhovnar), però, no es desenganxa del sofà. La germana del David ha acceptat a contracor posar-se un vestit que la feminitza però el seu uniforme no és aquell sinó el de mecànica, el peto texà que fa servir per treballar amb el seu pare. Així que pot, es canvia de vestuari i s’esmuny per trobar-se d’amagat amb en Zalim (Nazir Zhukov), un veí de la tribu dels kabardins i un maldecap per la família de la jove rebel.
Però no és aquest un relat shakespearià sobre un amor impossible, sinó el retrat, frenètic i exaltat, d’un entorn social opressiu que penetra en la individualitat d’un personatge sedegós de llibertat. El segrest del David i la seva promesa aquella mateixa nit esmicolen l’ordre familiar i propicia la fugida endavant d’una Iliana que, ara sí, desfermada, se submergeix en un cicle autodestructiu impecablement apuntalat per l’elecció d’un format televisiu 4:3 que engarjola el caos en cada gest, transformant-lo en una petita tragèdia. Càmera en mà, la perícia d’Artem Emelianov, l’inventiu director de fotografia de la pel·lícula, capta amb enorme vigor l’extraordinari treball de Zhovner en el seu debut i aconsegueix relegar a un segon terme l’angoixant espera en el procés d’alliberació del germà petit de la família.
Cru i estripat, bell i estilitzat, el maduríssim debut de Balagov queda enfosquit per la inexplicable (i inexcusable) inclusió, a mig llargmetratge, d’una mena de snuff movie d’inhumana brutalitat, les imatges reals de tortura i decapitació d’un grup de soldats russos executats per enemics txetxens en l’anomenada massacre de Dagestan. No en va, la seqüència durant la projecció del film al darrer Festival de Canes (on va ser premiat per la Federació Internacional de la Premsa Cinematogràfica en la categoria Un certain regard) va fer desfilar abans d’hora bona part dels assistents. Un autèntic cop de puny al ventre i una poca-soltada.
Envía una resposta