Suburbicon
6Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

Dirigida per George Clooney i ambientada a finals de la dècada dels 50, Suburbicon ens trasllada a un barri del mateix nom que sembla ser l’emplaçament ideal per un estil de vida perfecte: veïns amables, casetes unifamiliars amb jardí, tots els serveis imaginables i un ambient de bona educació i tranquilitat que és el somni de tota familia americana.

Això sí, si un té el color de pell, la religió i l’estil de vida “correctes”. Allà viuen el matrimoni format per en Gardner Lodge (Matt Damon) i la Rose (Julianne Moore), invàlida després d’un accident de cotxe, el seu fill petit Nicky (Noah Jupe), i la germana bessona de la Rose, la Margaret (també Julianne Moore). Poc després que al barri s’instal.li la primera parella de color (Karimah Westbrook i Leith M. Burke) i això posi en peu de guerra tots els veïns, uns lladres entren a robar a casa d’en Gardner i acaben matant la seva dona.

Els actors, directors i guionistes Grant Heslov i George Clooney, rescriuen així una història que van elaborar Joel i Ethan Coen, però que per diversos motius van decidir no rodar ells mateixos. I vist el resultat, entenem que raons de pes no els devien faltar.

Suburbicon

Suburbicon intenta funcionar com a varies coses a la vegada, un thriller criminal, una sàtira del american way of life, una crítica social, una condemna al racisme… i al final amb prou feines se’n surt de l’element satíric.

Intencionadament, la historia desdibuixa els personatges del matrimoni Meyers, els treu les veus i qualsevol detall que puguem saber d’ells perquè només són una icona que serveix a la fi del missatge que es vol transmetre. I aquest és l’element més destacable de Suburbicon, aquesta metàfora dels temps actuals plagats de fake news i hipocresies vàries que fan que perdonem o ignorem les atrocitats dels afins i carreguem contra els diferents per pur prejudici infundat.

El problema és que aquesta bona intenció de la pel.lícula s’inserta en una trama criminal i familiar que es mou entre clichés, registres exageradament satírics ja vistos massa vegades i que no aporten massa originalitat, excepte per algun acudit encertat ocasionalment. Les dues línies argumentals, cadascuna amb el seu tempo i to diferenciats, funcionen per contraposició, però no aconsegueixen rodar conjuntament.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies