“El desgel” és el debut literari de Lize Spit, una jove autora belga (passen moltes coses a Bèlgica darrerament) d’expressió neerlandesa. Una novel·la on l’autora domina la narrativa i sense cap mena de concessions dinamita la innocència, la pietat i l’amistat.
L’Eva, en Pim i en Laurens, els únics nois de Bovenmeer nascuts l’any 1988, passen el seu catorzè estiu sumits en l’estranyesa i l’avorriment. Són amics perquè no han tingut cap altre remei. Els seus cossos ha anat canviant, la seva mirada fa temps que també. És l’estiu del joc dels instints, d’obrir els ulls al món i haver-los de tancar amb la sang glaçada. L’estiu en què la complicitat adquireix els matisos d’un malson i la fidelitat a una amistat pot donar pas a la traïció i fins i tot al crim. Per això, quan anys més tard, l’Eva agafa el cotxe i torna al poble, porta el maleter carregat d’un bloc de gel i la revenja en la mirada: ara és ella, qui té un pla.
“El desgel” (publicat en català per Amsterdam amb traducció de Maria Rosich i en castellà per Seix Barral amb traducció de Catalina Ginard Féron i Marta Arguilé Bernal) és una novel·la endimoniada. Amb un tros de gel com a esquer que se’t queda a la ment com una llosa que no saps com treure’t de sobre, t’atrapa en la història de l’Eva. Una noia que no va poder triar als seus pares imperfectes, ni als seus germans, ni tan sols als seus amics d’infantesa. I això últim és el que la marcarà més… Un fet devastador que plana sobre tota la novel·la i que, quan arriba, és com si algú et colpegés al cap amb tot el llibre deixant-te estabornit.
Lize Spit sap com mostrar-te com d’estranya és l’Eva, ja de gran, com viu sense viure massa, com ha perdut el contacte amb la família, i pràcticament amb qualsevol altre ser humà. I amb aquell bloc de gel torna al seu Bovenmeer per retrobar-se amb els seus “amics” de la infantesa, els que li van tocar sense poder triar-ne d’altres. I mentre ella retorna sabem que era d’ella de petita, com era la seva família, com era la relació amb en Pim i en Laurens…i el lector te tot moment sap que latent hi ha alguna cosa que farà que la nena acabi sent aquella dona estranya.
El pas de la infantesa a l’adolescència i la relació amb en Pim i en Laurens desperten una certa inquietud, en tot moment. Ja ho diuen, els nens són cruels i Lize Spit ho té molt clar. L’únic punt de sentimentalisme d’“El desgel” es troba en la relació d’Eva amb la seva fràgil germana Tesje, encara que Lize, que no té pietat, acabarà també dinamitant-la cap el final.
El cert és que “El desgel” és una novel·la pertorbadora i magnètica, que costa deixar malgrat que es pren el seu temps en arribar al quid de la qüestió, però quan ho fa no té pietat i és un capítol que costa de llegir, d’entendre, on t’agradaria entrar-hi i cridar que parin d’un cop. Lize no té temps per les concessions, dinamita la innocència que en algun moment hagués pogut mostrar. La seva novel·la acaba sent tant brutal i sincera, que nomes pot acabar amb un silenci i un fos… a negre.
Envía una resposta