Els creepypasta són històries, imatges o jocs, inquietants o de terror, que corren per Internet i que en alguns casos han esdevingut autèntiques llegendes urbanes de les xarxes. En elles es basa una sèrie produida per SyFy que cada temporada planteja una història narrada en 6 capítols autoconclusius. Al 2016 es va estrenar Candle Cove, centrat en les morts de diversos nens i un estrany programa de televisió. Aquest 2017 ha arribat la segona entrega: La casa sense fi.

De què va?

Un cop l’any una misteriosa casa apareix de cop i volta en algun punt de Nordamèrica. La gent consulta Internet i espera impacient el moment en que es confirmi el lloc on ha tornat per anar a fer cua per entrar-hi. Diuen els rumors que dins de la casa s’hi viu una experiència com cap altra i que és diferent per cada persona que s’endinsa en les seves sis aterradores habitacions.

Un d’aquests grups de curiosos que vol viure el misteri de la casa el formen la Margot (Amy Forsyth) –una noia que viu traumatitzada per la mort del seu pare (John Carroll Lynch)-, la Jules (Aisha Dee) –la que fou la seva millor amiga però de qui s’ha distanciat després de tragèdia-, en J.D. (Seamus Patterson) –un company de l’institut-, en Dylan (Sebastian Pigott) i en Seth (Jeff Ward). Només entrar a la casa començaran a experimentar com aquesta posa a prova els seus temors i s’alimenta dels seus records i inseguretats més íntims.

Channel Zero No End House

Qui hi ha al darrera?

Channel Zero No end house, és la segona temporada (però amb una història independent de l’anterior) de Channel Zero Candle Cove. En aquesta ocasió la història parteix del escrits creepypasta de Brian Russell (qui també ha participat en els guions de la versió televisiva de El Exorcista), i ha estat ampliada per Nick Antosca, guionista a la sèrie Hannibal i a la pel.lícula El bosque de los suicidios.

Igual que en l’anterior temporada, la direcció dels sis capítols s’ha confiat a un sol director. En aquest cas l’inexpert Steven Piet, que només compta amb una pel.lícula al seu currículum, “Uncle John” (2015). Erik Crary col.laborador de David Lynch a “Inland Empire”, hi participa també com a productor.

El terror fet sèrie

Ja fa uns anys que el terror fet a base de móns surrealistes, tensió psicològica i unes dosis de gore han tornat a trobar el seu lloc a les sèries de televisió. “Hemlock Grove“, “Penny Dreadful” o les diferents històries de “American Horror Story” han estat només algunes de les més renombrades.

Ara “Channel Zero“, amb les dues històries estrenades i dues més en preparació que arribaran al 2018 i 2019, intenta seguir-ne l’estela. I de fet no fa més que posar al dia amb nous temes i recursos visuals el que fa moltes dècades ja van fer clàssics com “La dimensió desconeguda“: vestir al voltant d’un argument que funciona com a llegenda o conte inquietant, elements que apel.len a temors, inseguretats i traumes molt reconeixibles. I amb ells i la creació de móns estranys, música inquietant i uns quants girs inesperats, mantenir l’espectador en un estat de tensió més basat en l’element psicològic que en el sang i fetge més trivial.

Channel Zero No End House

La recomanem?

Personalment, no gaire. O en tot cas, només si sou molt fans de les histories de terror psicològic amb molta dosi de surrealisme.

Els 6 capítols de Channel Zero No end house no m’han acabat de donar el que esperava en llegir la sinopsi i la promesa d’una historia de terror moderna. Sí, és cert que té alguns moments inquietants, que sap jugar la carta de l’element visual per composar imatges pertorbadores i que la trama central és una història de terror psicològic acceptable.

Però també li he trobat alguns contres que contrapesen la balança. El focus de tot plegat se l’emporta la història centrada en la Margot, la mort del seu pare i les conseqüències del seu pas per la casa. Fins al punt que hi ha recursos que es repeteixen un cop i un altre. Al seu costat la resta de personatges queden a mig dibuixar i els seus propis traumes són comparses del de la protagonista o directament no es desenvolupen. També hi ha escenes en que el surrealisme apareix perquè sí, en moments que no tenen altre sentit que resultar inquietants o estranys sense més aportació a la història.

Al final els 6 episodis es poden veure sense que es facin pesats. Això sí, aquesta és una d’aquelles sèries que s’han de visionar d’una tirada o perd la tensió sobre la que es sustenta. Però el conjunt deixa una sensació de moments empastats al voltant d’una idea central que està bé però on tota la resta sobra perque no es desenvolupa prou, i on en massa fragments es prima la raresa per la raresa.

Comparteix...
Tweet about this on TwitterShare on Facebook0Email this to someoneShare on Google+0Pin on Pinterest0Print this page

Sobre l'autor

Isa Martínez

El cine em va atrapar abans dels 10, la literatura fantàstica abans dels 12 i el rock i les sèries abans dels 15. La cultura audiovisual va obrir davant meu un món de possibilitats i la meva passió per ella ja no té cura. Addicta sense remei a la música en directe, a la ciència-ficció, a una bona historia i a tot el que la creativitat sigui capaç de regalar-nos. Convençuda de que el món sencer és una aventura plena de tresors per descobrir pels que tenim ànima d’Indiana Jones.

Posts relacionats

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies