El sisè llargmetratge de Yorgos Lanthimos és també la consolidació d’un esmerçat procés generatiu, el de l’obra d’aquest cineasta singular que confirma, ara sí, que és molt més que un virtuós estilista capaç de concebre un recull inesgotable d’imatges memorables.
El cinema de Lanthimos és pur manierisme. Descriu mons desconnectats del món i violents desajustos en entorns reconeixibles. Així ho va fer a les anteriors “Canino” o “The Lobster” i ara hi torna. Ho fa amb un film de suspens de trama clara i ben dibuixada que, malgrat tot, conserva la marca d’autenticitat de l’obra del jove director grec: pertorbadora incomunicació, fúria latent enmig d’una aparent normalitat i l’angoixant (i excitant) sensació que no hi ha ningú, a càrrec del conjunt.
A El sacrificio de un ciervo sagrado, Colin Farrell encarna l’Steven, un jove cirurgià ben plantat, un home d’èxit amb dona (Nicole Kidman), fills i casa de luxe, tot això i un amic més jove del que seria socialment acceptable, un noi de setze anys amb qui manté una relació d’aparença d’allò més trivial: es troben per passejar, xerrar i fer un mos a la cafeteria o a prop del riu. Ho fan amb certa freqüència. Però l’Steven i en Martin (Barry Keoghan en una sensacional interpretació) tenen coses en comú -introvertits, concisos i inhàbils en la conversa, socialment extraviats- això i un deute pendent, un pacte no escrit ni acordat que els manté l’un ben a prop de l’altre.
El resultat és una pel·lícula complexa i desacomplexada que posa a prova l’espectador amb un dilema maquiavèl·lic on col·lideixen la racionalitat i el més bàsic i humà dels instints, la fugida enfront l’elecció forçada entre l’horror i la calamitat. En l’embat filosòfic i en la brutal sensació d’inevitabilitat, Lanthimos s’apropa aquí a Haneke i es distancia feliçment d’alguns dels seus films anteriors, carregats d’intenció però sempre incomplets en la part final. Empetiteix la celebradíssima “The Lobster”, que sacrifica per inventar un cinema millor.
Envía una resposta