Ha finalitzat l’edició d’enguany del Festival de terror de Molins de Rei. TerrorMolins ha homenatjat el cinema del realitzador austríac Michael Haneke amb la projecció d’algunes de les pel·lícules més significatives de la seva filmografia, com Funny Games i Caché. Un any en el que el festival de Molins segueix consolidant-se com una cita important en el panorama cinèfil català, en especial per als amants del gènere. Repassem a continuació les pel·lícules de la seva programació que millors sensacions ens han deixat:
Framed
TerrorMolins va acollir a la seva inauguració la premiere mundial de Framed, cinta dirigida per Marc Martínez Jordán, graduat en Direcció per l’ESCAC al 2012. Framed és una aplicació que permet emetre vídeo en streaming des de qualsevol dispositiu mòbil connectat a Internet. En un món hipersensacionalista, molts dels seus usuaris fan qualsevol cosa amb l’objectiu d’aconseguir el màxim número de visionats. En aquest context, el protagonista de la cinta i els seus amics es veuran sotmesos als macabres jocs d’uns individus disposats a tot per assolir una audiència record a Framed.
La cinta és una clàssica ‘home invasion movie’, previsible en el seu desenvolupament i amb unes interpretacions anodines. No obstant, el component tecnològic de la seva trama li afegeix interès i personalitat pròpia. Més que com a film de terror, Framed funciona com a assaig crític de l’ús desmesurat de les noves tecnologies i sobre el fenomen de la viralitat.
68 Kill
El Festival iniciava aquest any una col·laboració amb Movistar+ fruit de la qual es va programar una doble sessió gratuïta amb les pel·lícules Eat locals i 68 Kill, que s’estrenaven simultàniament al Festival i a Movistar+. Dels dos films, el millor fou el segon, 68 Kill. Dirigida pel realitzador, actor i guionista nord-americà Trent Haaga, es tracta d’una delirant comèdia negra, amb clares influencies del cinema del primer Tarantino, Robert Rodríguez i Guy Ritchie. El protagonista, Chip, és un ‘loser’ que viu enamorat de la seva peculiar parella, Liza. Un mal dia ella li proposarà robar al seu ric benefactor. A partir de llavors, Chip es veurà ficat en un embolic majúscul, una esbojarrada successió de gamberrades, un descens als inferns carregat de morts, enganys i descontrol.
Haaga, d’àmplia trajectòria com a guionista, havia signat els guions de divertides històries al límit, com Dead Girl (2008) i Cheap Thrills (2013). El seu debut com a realitzador, Chop (2011), ja barrejava amb frescor la comèdia negra i el terror però aquesta cinta suposa un gran pas endavant a la seva carrera. El guió de 68 Kill barreja perfectament els elements de terror, thriller i humor negre de la història. El treball de muntatge de Valerie Krulfeifer és extraordinari, dotant a cada seqüència d’un ritme endiablat que no decau en cap moment del metratge.
Un altre dels punts forts d’aquesta producció és el treball dels actors protagonistes, Matthew Gray Gubler i AnnaLyne McCord. Ambdós intèrprets ja havien coincidit en altres pel·lícules de gènere, com a Excision (2012) i a Trash Fire (2016), dues bones mostres del terror nord-americà contemporani, realitzades ambdues per Richard Bates Jr. En aquesta ocasió realitzen dues impressionants interpretacions, en les que es percep el treball previ i la bona química que tenen. Els secundaris també estan a un gran nivell, especialment Alisha Boe i Sheila Vand, que porten de corcoll al protagonista.
I és que a més de diversió i bogeria, 68 Kill conté una bona reflexió sobre la crisi de la masculinitat en un context en el que les donen fan i desfan, un veritable píndola ‘girl power’. Personalment, 68 Kill és la pel·lícula del Festival que més em va divertir, una gran joia de l’humor negre. Tant de bo arribi a estrenar-se a les sales.
Hounds of love
Un altre dels films més importants del Festival fou Hounds of love, escrita i dirigida per l’australià Ben Young, que ha causat gran sensació en els festivals on s’ha projectat des de la seva exhibició al passat Festival de Venècia. La trama narra el segrest de Vicky Maloney per una parella desequilibrada, John i Evelyn White. Hounds of love, òpera prima de Young després d’una fèrtil trajectòria com a director de curtmetratges i vídeos musicals, és un excel·lent thriller psicològic que ofereix una volta al cinema sobre segrestos i assassins en sèrie. A mesura que avança la trama es percep que el veritable nucli argumental és la codependència, la violència domestica i les relacions autodestructives.
La inquietant posada en escena aconsegueix transmetre’s una permanent sensació d’amenaça i una gran tensió, accentuada per les bones interpretacions del trident d’actors que interpreten als personatges principals: Emma Booth, Ashleigh Cummings i Stephen Curry. Hounds of love, sens dubte, és un dels millors debuts cinematogràfics del 2017, un viatge per les depravacions humanes que confirma la bona salut del thriller australià.
Black Hollow Cage
Al 2009 un llargmetratge espanyol, Myna se va, sobre una immigrant il·legal i els problemes pels que passa a Espanya, va guanyar una multitud de premis a festivals internacionals. El seu director, el madrileny Sadrac González va rodar l’any passat aquesta pel·lícula, el seu segon llargmetratge, un drama de ciència ficció que també ha aconseguit importants distincions, com el Premi del Jurat al Festival Internacional de Buchen, a Corea, el més important del gènere a Àsia.
El film explica la historia d’Alice, una nena traumatitzada per la pèrdua del seu braç a un accident, que viu a una casa aïllada en un bosc amb la única companyia del seu pare i un gos-llop. Un dia Alice es troba un misteriós cub amb la capacitat de canviar el passat. Fins aquí el que es pot dir de l’enigmàtic argument d’un film sorprenent, per la seva experimentació i bellesa. Els elements de ciència ficció de Black Hollow Cage emmarquen amb habilitat un retrat intimista sobre la pèrdua, la venjança, la redempció i la impossibilitat de tornar enrere. Compta amb una excel·lent fotografia d’Iván Romero, amb influencies de Stanley Kubrick i de Yorgos Lanthimos, i una gran actuació de la jove protagonista, Lowena McDonell, que segurament donarà molt que parlar al futur.
Black Hollow Cage és una pel·lícula arriscada, a nivell temàtic i també formal. Hi ha molts moments de silenci, d’observació del tràgic esdevenir dels personatges, i tomes llargues, molt llargues, que creen una gran tensió. Un film de contrastos i opinions contrastades, en el que al meu entendre puntuen molt més els encerts que els seus punts dèbils, com un excessiu metratge o la reiteració d’elements idèntics. Sadrac González intenta i aconsegueix aportar una visió molt personal i fresca dins del gènere.
Replace
Kira desperta atordida, no recorda el seu passat. Aviat es donarà compte que alguna cosa al seu cos no funciona bé: la seva pell comença a deteriorar-se ràpidament. Iniciarà llavors una investigació sobre la naturalesa del que li està passant, descobrint una terrible veritat i una fatídica solució: ha de substituir la seva pell morta per la d’altres persones.
Sí, Replace és un nou ‘body horror’, subgènere a l’alça actualment en el cinema fantàstic. A diferència d’altres films similars, centrats en la descomposició del cos i a oferir a l’espectador imatges colpidores, Replace posa el focus en la història de la protagonista: per sobre dels elements de terror juga a ser un drama fantàstic. I surt bastant exitosa d’aquest objectiu, gràcies a un sòlid guió de Norbert Keil, que també s’encarrega de la direcció, i a una elegant posada en escena.
Sense aconseguir l’excel·lència de la fenomental The Neon Demon (Nicolas Winding Refn, 2016), de la que ja vam parlar des de fa un temps, Replace s’emparenta amb ella: un estilitzat ‘body horror’ que farà les delícies dels que busquen trames inquietants amb imatges punyents però allunyades del grotesc d’altres films d’aquest subgènere.
A Ghost Story
Després d’una setmana de projeccions, arribem a la cloenda del Festival amb la projecció del film A Ghost Story, atrets pels intèrprets protagonistes, Casey Affleck i Rooney Mara. I no se m’acudeix una millor forma de tancar un festival singular de cinema de gènere com és el de Molins de Rei, aixecat amb pocs recursos però amb grans tones d’entusiasme d’una dotzena de joves entusiastes del cinema, que amb una pel·lícula tan especial i diferent com aquesta. Affleck interpreta a un music que després de morir en un accident de cotxe torna a la llar on vivia amb la seva dona (Mara) com un fantasma amb la típica sabana blanca. No obstant, A Ghost Story no és un film sobre cases encantades o esperits sinó un drama romàntic que ens parla de la pervivència de l’amor i de la necessitat d’avançar per evitar quedar-nos apegats eternament al dolor.
A Ghost Story és la nova pel·lícula del realitzador nord-americà David Lowery, la més personal i experimental de la seva trajectòria. Utilitza perfectament el silenci i uns estilitzats plans seqüencia per a expressar el dol dels personatges i una reflexió sobre el pas del temps. En aquest sentit, es percep clarament la influencia del cinema de Terrence Malick, especialment el de El árbol de la vida (2011). Casey Affleck (és ell qui està a sota de la sabana?) i, sobretot, Rooney Mara brillen als seus papers, com és habitual en ells. Ja en el primer film de Lowery, En un lugar sin ley (Ain’t Them Bodies Saints, 2013), havien interpretat a la parella protagonista en un altre drama romàntic molt particular.
Allunyadíssima del cinema efectista i immediat, A Ghost Story planteja amb subtilesa, en veu baixa, temes profunds i universals per a reflexionar a la sortida de la projecció. Un excel·lent tancament per a un Festival que segueix creixent amb el pas de les seves edicions.
Envía una resposta