Quan una primera temporada d’una sèrie es converteix en allò del que tothom parla, alaba i critica fa que, tot el que vingui després sigui una mica menys fàcil. I les segones temporades mai ho han estat. Alguna vegada pots aconseguir un “El imperi contraataca” però normalment això no passa. Com encares una segona temporada d’una cosa que ho ha petat? Repeteixes l’esquema i deixes que et diguin que és més del mateix? Ho canvies de cap i peus i mates als que volien una mica més del mateix? No, no és gens fàcil.

L’opció dels germans Duffer (Matt i Ross Duffer), que tornen a ser al darrera, ha estat un entremig. Un sí, canviem alguna coseta però us mantenim la nostàlgia. Mirem d’introduir personatges diferents però mantenim els que us van encantar… I potser per això aquesta segona temporada té més d’un “però”.  Continua sent susceptible de veure d’una tongada, d’arrencar somriures amb la nostàlgia i de fer-nos patir amb les aventures d’aquests nous goonies, però també ens ha fet arrufar el nas amb els tres primers capítols com a mig gas o amb alguna que altra escena (o capítol sencer com el mític número 7)o personatge que no saps massa bé que hi pinta. La realitat però és que la segona temporada ja no té el factor sorpresa i es nota.

Stranger things

Nous personatges

La segona temporada se situa un any després del final de la primera, concretament al voltant de la celebració de Halloween de 1984 amb la fabulosa referència a una de les pel·lícules d’aquell any “Caçafantasmes’. Will encara veu imatges del Món del Revés. No se sap si són reals. És un trastorn d’estrès posttraumàtic, li diuen. La seva mare, Joyce (Winona Ryder), ha començat una relació sentimental amb Bob (encarnat per un Goonie original: Sean Astin), un antic company de l’institut en qui veu una bona figura paterna per als seus fills.

Nancy (Natalia Dyer), amb el cor dividit entre l’Steve (Joe Keery) i Jonathan (Charlie Heaton), i el seu germà Mike (Finn Wolfhard) continuen afectats per les morts de Barb i Eleven. A l’escola apareixen dos nous personatges: Max (Sadie Sink) i el seu germanastre Billy (Dacre Montgomery). Billy és un jove que no acaba de trobar el seu lloc, xulo, violent, racista i malcarat. Potser el personatge més ficat amb calçador de la sèrie i amb una escena al tram final que et mors de vergonya aliena. La pèl-roja Max, en canvi, serà acceptada, amb dificultats, per formar part del grup i alterarà les hormones de Dustin (Gaten Matarazzo) i Lucas (Caleb McLaughlin).

Hopper (David Harbour) continua amb la seva vida carregada de mentides i secrets que no pot confessar. Els problemes amb la collita de carabasses el posarà de nou en la pista d’un nou misteri relacionat amb Món del Revés. El seu secret més gran, però, està relacionat amb Eleven (Millie Bobby Brown).

I relacionat amb el passat de la noia apareix Kali (Linnea Berthelsen), un personatge que sembla que no té a veure gens amb “Stranger things” i fa enfadar als més puristes.

Stranger things

La difícil adolescència

Els nens ja no són tan nens.  Mike té el cor trencat per la desaparició de la seva Eleven. Però és Max amb el seu monopatí i els seus rècords en la màquina dels videojocs la que aconsegueix crear problemes entre Dustin  i Lucas, que miren desesperadament de cridar la seva atenció.

I el grupet cada cop és més goonies. Es relacionen amb els més grans com és el cas de Steve (Joe Keery), que exerceix de mainadera però ja no hi ha tanta diferència entre ells. Ja no són criatures petites als que pot manar, es rebel·len, actuen i acaben arrossegant als grans amb ells.

L’aspecte global de la sèrie és molt més fosca, més sagnant, un pèl més gore amb la presència dels demo-dogs que es cruspeixen amb gust a tot aquell a qui troben. La presència de la mort encara és més present. Ja no és el cas de la Barb sobre la que plana el dubte… o ja no.

Stranger things 2

La recomanem?

Estic segura que si us ho vau passar molt bé amb la primera temporada, encara trobareu moltes estones gaudibles en la nova. Però aquesta segona temporada, siguem realistes, pateix d’un guió irregular, de personatges (i les seves trames) que no saps que hi fan i repeticions de coses que hagués estat bé que s’ho haguessin currat una mica més buscant alguna cosa diferent.

Per exemple el germà de la Max, amb la vergonyant escena amb la mare d’en Mike, doncs que voleu que us digui, dificulta una mica la relació amb el Lucas però poca cosa més, apart de mostrar músculs i texans cenyits. No cal. La Kali també ha estat un altre dels personatges polèmics. Podria haver donat per molt, ja que el seu personatge aclareix el passat d’Eleven però ens condueix a un capítol tan fora de l’estructura que desconcerta. Esperem que en una tercera temporada la puguin aprofitar com cal…

I al mateix temps repeteixen… Les llums de Nadal es converteixen en dibuixos del Will i el codi morse que substitueix a l’alfabet que hi tenien associades. El mateix, però diferent i, el que dèiem, ara sense el factor sorpresa.

Però malgrat tot, la recomanem? Si, perquè li tenim estima als seus personatges i a les seves referències als 80. Perquè excepte els tres primers capítols una mica faltats de ritme i aquest alienígena que és el 7, la sèrie t’enganxa i et fa patir pel destí dels personatges. Per què els germans Duffer saben com jugar amb els cliffhanger del final i t’enganxen al següent capítol. I per què, en definitiva, el pitjor de la segona temporada és molt més entretingut que el millor de moltes altres ficcions.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies