La guanyadora de l’última edició del Festival de Cinema de Sitges arriba a la nostra cartellera de la mà del jove director hongarès Kornél Mundruczó, que no ha fet seva, com si ho va fer Umberto Sabiano, aquella cèlebre màxima nietzschiana: ja som profunds, esdevinguem clars.
A Jupiter’s Moon li queden petites totes les etiquetes imaginables, també la de mera pel·lícula de ciència ficció, i a tota hora sembla proposar aquell exercici que formulava Zizek al seu manual de cinema per a pervertits, el de veure què en queda, d’un film, si se n’extreu aquest element o aquest altre. Una paràbola sobre la culpa, un retrat messiànic amb pinzellades manieristes, una faula satírica sobre l’Europa del refugees go home, tot dependrà de les connexions neuronals de cada espectador, que potser preferirà trobar-hi un delicadíssim exercici visual (o, com és habitual sentir dir últimament, ‘una pel·lícula molt ben feta’) d’insòlita espectacularitat.
És en tot cas la història d’un jove refugiat sirià que arriba a la frontera hongaresa per traspassar-la, ell i un grapat de compatriotes a més del seu pare, capturats tots plegats en una emboscada salvatge, una inhumana cacera humana i una escena inicial de posar-se dempeus i fer l’onada amb la resta de la sala. Durant l’evasió, l’Aryan (Zsombor Jéger) rep diversos trets al pit però no mor, resulta que en comptes d’això es converteix en una mena de súper heroi o gairebé: resulta que ara és capaç de volar.
Ho saben ell i el metge que se’n cuida al camp de refugiats, l’Stern (Merab Ninidze), corrupte i distòpic com l’Hongria que se’ns formula, un mad doctor improvisat que no desaprofitarà l’ocasió: s’emporta de gira l’Aryan per presentar els seus superpoders als homes rics de la ciutat, pacients disposats a pagar miracles a molt bon preu.
I en general un súper heroi vola, però tothom que vola és un súper heroi? De què li serveix poder fer-ho a un pobre refugiat que l’únic que vol es retrobar-se amb el seu pare, desaparegut a les primeres de canvi? Per superar tanques i fronteres, això segur, i també per convertir-se en un fugitiu de primera (les al·lusions a Richard Kimble no passen desapercebudes), per això i per poca cosa més. Vet aquí una troballa.
Zizek deia que calia imaginar-se Els Ocells de Hitchcock sense els ocells per entendre’n el rerefons. El mateix experiment seria possible amb Jupiter’s Moon (el nom d’una de les llunes d’aquest planeta és Europa) si bandegem les levitacions hipnòtiques i deixem la interpretació religioso-moral per més endavant. En quedaria, potser, una succinta però interessant reflexió sobre l’alarmant crisi de valors que envileix el vell continent. I en tot cas una pel·lícula una mica més clara, i feliçment menys profunda.
Envía una resposta