Semblava que tot estava inventat en la comèdia romàntica per aconseguir pujar els nivells de sucre dels espectadors. Ara arriba “La gran enfermedad del amor” que sembla que renova el gènere, aportant-li una mica de realisme i allunyant-nos del coma diabètic. Humor, amor, malaltia i relacions interracials són els quatre pilars de la proposta de Michael Showalter protagonitzada per Kumail Nanjiani (també guionista al costat d’ Emily V. Gordon) i Zoe Kazan.
“La gran enfermedad del amor” explica la història real (més o menys) de Kumail i Emily, una parella que es coneix en un dels espectacles de comèdia de Kumail. Quan semblava que tot anava a quedar-se en una trobada d’una nit, la seva relació comença a avançar malgrat les diferències culturals. Això complica les vides de tots sobretot per les expectatives dels pares de Kumail, uns musulmans estrictes, que volen un matrimoni dins de la seva cultura. Tot empitjora encara més quan es descobreix que ella pateix una misteriosa malaltia…
Si us he de definir “ La gran enfermedad del amor” d’una manera ràpida i fàcil us diré que és una comèdia romàntica “mona”. Sí, sí, ara us pregunteu: una altra comèdia romàntica??!! No us poseu nerviosos…
És cert que queden poques coses a descobrir en aquest gènere explotat en excés que es diu “comèdia romàntica. “La gran enfermedad del amor” dirigida per Michael Showalter podria ser -i en part ho és- la típica comèdia de noi coneix noia però és alguna cosa més: una mena de renovació del gènere. Perquè aporta d’una banda el peculiar sentit de l’humor dels seus guionistes Emily V. Gordon i Kumail Nanjiani (que, a més, expliquen la seva història “real”) al que s’hi suma, d’altra banda, la inclusió de punts típics del drama com l’estranya malaltia o la dificultat d’un amor interracial que la converteix en una comèdia romàntica diferent, més propera a la realitat, menys ensucrada i més creïble.
Tot plegat s’acompanya de les interpretacions d’allò més solvents de Kumail Nanjiani (protagonista també pel guió) i Zoe Kazan als que s’ha de sumar dos robaescenes com són Holly Hunter i Ray Romano i una amplia galeria de personatges friquis però entranyables que saben robar-te el cor i arrencar-te el somriure.
“La gran enfermedad del amor” és agradable, intel·ligent, dolça però sense embafar, un puntet trista i amb el contrapunt d’un humor un pèl irreverent. Una proposta ideal per passar una estona agradable al cinema i comprovar per què la venen com “la millor comèdia de l’any”. Sigui com sigui per alguna raó s’ha endut el premi del públic a Festivals com el de Locarno o South by Southwest.
Envía una resposta