Amb accent anglès i amb el rerefons del paisatge canadenc arriba “Tin Star”, protagonitzada per Tim Roth i Christina Hendricks. Un “Fargo” a l’europea que us esquitxarà de sang des del primer minut.
De què va?
Jim Worth (Tim Roth), un antic detectiu de Londres, s’acaba d’instal·lar amb la seva dona (Genevieve O’Reilly) i els seus fills en una remota població a les Muntanyes Rocalloses canadenques. En aquest lloc aparentment tranquil i afable, espera començar una nova vida com a cap de la policia local. Al poble arriben visitants conflictius: treballadors itinerants procedents d’una plataforma petrolífera propera que porten amb si drogues, prostitució i crim organitzat. Quan la companyia planteja al poble la possibilitat d’obrir-hi una refineria, Jim, entre uns pocs, s’oposa, encara que alguns hi veuen una oportunitat de fer diners.
La violència impacta en Jim i en la seva família de forma brutal. La tragèdia trenca de forma irreconciliable la pau del lloc. El que era un paradís muntanyenc idíl·lic es converteix en una presó infernal. Però, qui està darrere de l’atac? La petroliera, amb la cara amable de Mrs Bradshaw (Christina Hendricks), ha contractat assassins a sou per desfer-se un obstacle incòmode en els seus plans? O hi ha alguna cosa més?
Destrossat per la brutalitat que ha colpejat a la seva família, Jim, ara debilitat, és incapaç de seguir ignorant a una veu del seu passat: Jack Devlin, un tipus alcohòlic, drogoaddicte i violent. El seu alter ego molt de temps sotmès, prendrà les regnes i buscarà sagnant venjança. El dimoni que portava dins, ara alliberat, començarà a consumir a Jim i a convertir-se en la pitjor amenaça per a la seva família i el seu nou poble.
Qui hi ha al darrera?
Protagonitzada per Tim Roth (“Reservoir Dogs”) i Christina Hendricks (“Mad Men”), Tin Star barreja el western, el thriller psicològic i el ‘nordic noir’ en una història de sagnant venjança i pèrdua d’innocència. “Tin Star” està creada per l’aclamat guionista Rowan Joffe (“The American”, “28 semanas después”) i produïda per Kudos, responsable d’èxits europeus com “The Tunnel: Sabotatge”, “Humans” o “Broadchurch”. Una sèrie d’Amazon que, aquí, s’ha pogut veure a través de Movistar+.
“Tin Star” té tot els elements per a convertir-se en una sèrie que enganxi: bons actors, un protagonista amb un cantó fosc, dones fortes que reneixen de les seves cendres, un assassí excèntric i molts esquitxos de sang. Els seus 10 capítols tenen una estructura que juga amb el temps de la narració. Ja no és només que tinguin un cliffhunger al final que et lligui al següent, sinó que en tenen un al principi que t’atrapa per veure el capítol sencer.
Una mena de “Fargo”, però no ben bé.
Si sou fans de “Fargo”, “Tin Star” us remetrà directament per la seva violència molts cops sense sentit. Hi ha diferències. “Fargo” té aquell humor negre que en els moments més retorçats és capaç d’arrencar-te un riure encara que sigui escandalitzat. La violència de “Tin Star”, no només la física, sinó la manera com uns personatges tracten a altres, és més desagradable, més feridora, sense cap mena d’humor.
La producció europea no és tan rodona com “Fargo” malgrat tenir tots els elements. Potser el seu major problema és la deriva que pren el guió. El que comença com una trama pròpia de “nòrdic noir” (la petroliera, l’oposició, la imposició del poderós aixafant a qui calgui) es converteix en una venjança personal que surt a la llum en els capítols finals. Personatges que semblen que tenen importància, deixen de tenir (com el matón de la petroliera) i la sèrie es converteix en una altra cosa que desconcerta (encara més el seu final). Una cosa a favor de l’evolució de la temporada és l’empoderament (aquesta paraula que està tan de moda) de les dones de la ficció. Arribat un punt deixen de ser víctimes per gestionar elles mateixes als homes i conduir-los cap a on volen de la manera com sigui, fins i tot amb la mateixa violència que utilitzen ells.
Us la recomanem?
“Tin Star” no ha tingut masses bones crítiques en global, però jo m’ho he passat mirant-la, que voleu que us digui. És cert que pica de masses coses: el doble fosc de Tim Roth, l’assassí que s’enamora d’una de les seves víctimes, el matón que se sembla al calb de “Fringe”. Potser barrejats d’una altra manera o descartant-ne alguns, haguessin aconseguit una sèrie criminal molt més impactant i menys rarota.
Us la recomano? Doncs personalment sí, ja us dic, jo me l’he vist sencera i ja està assegurada la segona temporada. Podria haver estat molt més rodona? Ben segur que sí. Han volgut fer un “Fargo” mesclat amb elements del “Twin peaks” més clàssic i s’han passat amb el poti-poti d’elements. Però ei, Tim Roth sempre és una garantia, això ho puc assegurar.
Envía una resposta