L’univers Marvel ha tingut els seus més i els seus menys i en ell, les pel.lícules dedicades a Thor quedaven en la banda més fluixa de la cadena. El déu del tro i el seu Martell no havien acabat de trobar un to i una historia de prou nivell. Ara però, arriba a la tercera entrega amb una sacsejada important a la direcció i l’equip de guionistes que li han permès treure’s de sobre alguns complexos i rigideses perque poguem exclamar: a la tercera sí.
Thor (Chris Hemsworth) es troba en dificultats una vegada més. Encadenat i tancat a una gàbia, atrapat per un diabòlic i poderós enemic. Té pressa per vèncer-lo i tornar al seu Asgard natal per evitar el Ragnarok, l’apocalipsi que suposarà la fi dels dies pel seu planeta. Allà es retrobarà amb el seu retorçat germà Loki (Tom Hiddleston) i els dos descobriran que tenen una germana que no coneixien, Hela (Cate Blanchett), la daesa de la mort que ve disposada a imposar el seu regne de terror sobre Asgard i la resta de planetes. Per evitar-ho, Thor haurà de reunir forces entre nous personatges i vells coneguts com el fidel Heimdall (Idris Elba), el Doctor Strange (Benedict Cumberbatch) o Hulk (Mark Ruffalo).
Per aquesta tercera entrega en solitari de Thor, darrera la càmera hi ha aparegut Taika Waititi (sí, aquell nom que molts vam començar a conèixer en una projecció nocturna a Sitges de la hilarant “Lo que hacemos en las sombras”). El director neozelandès ja s’havia apropat al personatge en un curt “Team Thor” on ens mostrava què feia el déu nòrdic en el seu dia a dia mentre els altres Vengadores lluitaven als fets narrats a “Captain America: Civil War”. I és amb aquest sentit de l’humor que ha abordat “Thor: Ragnarok” i ha aconseguit fer-la la més atractiva de la saga al, sense renunciar al component de drama familiar, fer-la la més entretinguda i divertida fins ara.
Així com Iron Man havia fet fortuna amb el seu cinisme, el darrer Spider-Man amb la seva torpesa d’inexpert i el Capità Amèrica amb els seus anacronismes, Thor sempre havia quedat com el musculat guaperes que anava carregant-se enemics a cop de martell. Han fet falta un tall de cabell, més somriures dels que lluia en les dues pel.lícules anteriors juntes i el guió de Eric Pearson i Craig Kyle per situar-lo a l’alçada dels seus col.legues.
El canvi també es nota el l’aspecte estètic, on el basc Javier Aguirresarobe desplega una paleta molt més colorida, i pot explaiar-se més lliurement al imaginar espais fora de la Terra, sobretot en les escenes que ocorren a Saakar, un món totalment kitsch.
La nova Thor és més atrevida, més dinàmica, amb diàlegs més ràpids, situacions més imaginatives. I no és ni molt menys rodona, el personatge de Jeff Goldblum em sembla bastant passat de frenada i el de Tessa Thompson té moments francament fluixos. Per no tornar sobre el marcat masclisme de diversos discursos encara que aquí una de les protagonistes sigui la magnífica Cate Blanchett. Però sí és el film amb el que Thor há agafat per fi el pas als seus companys d’univers.
Envía una resposta